¿Què ha passat a Criteria?

Ara ningú parla de lletres de canvi, però me n’he recordat quan un amic m’ha preguntat les raons de la separació entre Isidre Fainé, president de la Fundació La Caixa i de Criteria, i Angel Simón, el conseller delegat de Criteria que va nomenar el gener del 2024. El meu amic em pregunta per influències polítiques i jocs de trons. És clar, tot compta, però la clau ha sigut el tradicional criteri de prudència de La Caixa en les seves inversions.

Criteria és el primer hòlding espanyol, però per a Fainé el seu objectiu prioritari és finançar, amb els dividends de les seves participades, la Fundació, la continuadora de l’obra social de La Caixa. Des dels seus inicis, Criteria ha tingut accions de Telefónica i d’altres utilities com Naturgy, l’antiga Gas Natural, que ofereixen una rendibilitat modesta, però segura. Un servei públic no és una inversió de grans resultats, però garanteix uns dividends correctes amb poc risc.

Però la seguretat i la prudència no havien de limitar el futur. De fet, la força de La Caixa sempre va ser saber compassar la seguretat amb el lideratge. L’antiga Caixa ja va ser –gràcies a Jesús Ruiz Kaiser– l’entitat més informatitzada d’Espanya. Per davant dels grans bancs que hi havia llavors.

Per això no va sorprendre que Fainé –una vegada consolidada la fusió de CaixaBank amb Bankia– volgués donar més impuls a Criteria –un 75% de les participacions ja estaven fetes– i incorporés Ángel Simón, un empresari de llarga trajectòria, no només a Aigües de Barcelona sinó a Veolia, la gran multinacional francesa. Es tractava de comprar més participacions en empreses sòlides, com la multinacional catalana Puig, i també en altres de menor dimensió a les quals es pogués ajudar a créixer i tinguessin un horitzó prometedor. I això podia portar –el pla presentat fa un any– a elevar els actius de 30.000 a 40.000 milions.

Però créixer exigeix calibrar molt bé les inversions. La rendibilitat obtinguda ha de ser superior al cost dels recursos necessaris, així que les inversions han de ser rendibles i segures. I aquí els criteris entre la prudència financera de Fainé –l’objectiu principal del qual és assegurar el funcionament de la Fundació– i els de Simón –més orientats al creixement del hòlding– han xocat. I els dos tenen tant una forta personalitat com un gran afany pel que fa a les seves metes.

Sembla que l’anunci de la presa per Criteria d’un 20% de Celsa, l’antiga empresa dels Rubiralta, que després d’una llarga i conflictiva suspensió de pagaments està per ordre judicial en mans dels seus múltiples creditors, ha sigut l’últim desencadenant. L’anunci de l’entrada a Celsa –que durant la Setmana Santa va ser esmenat– es va fer malgrat un informe de Jesús Escolano, cap de crèdits de La Caixa durant molts anys, que advertia de les greus complicacions que podia tenir entrar en una societat el propietari de la qual són els seus molts creditors.

Notícies relacionades

Investigar sense apriorismes

Reconciliats amb el Barça, amb l’equip

A més, les expectatives econòmiques no són anteriors a Trump. Les prediccions d’una recessió són més grans i Fainé –fa anys va deixar la direcció general adjunta de La Caixa per estudiar un any a Harvard– segueix amb gran assiduïtat les perspectives mundials. Com més incertesa, més cautela. I està clar que primer la crisi bancària i després la de les caixes d’estalvis es va deure fonamentalment a crèdits –i fins i tot participacions– en projectes que no van aconseguir complir els seus objectius.

És aquesta una clau –no, és clar, l’única– del divorci entre Fainé i Simón. Fer més gran Criteria, sí, però fer-ho de manera ràpida, amb operacions que comportin riscos, és una altra cosa. No rima amb la tradicional prudència que va fer que La Caixa fos una de les molt poques caixes espanyoles que va superar la gran crisi financera i immobiliària del 2008.