Incompatibilitat total

Ja es va veure en el debat al Congrés sobre l’augment de la despesa en defensa de 10.000 milions, per complir el compromís de gastar el 2% del PIB i per analitzar les causes de la gran apagada del 28 d’abril passat. També en les jornades del Cercle d’Economia, en les quals el seu president, Jaume Guardiola, va conversar i va preguntar tant a Pedro Sánchez, dilluns, com a Alberto Núñez Feijóo, dimarts. I malgrat la molt pesada crispació, aquestes sessions del Cercle han tingut aquest any una assistència màxima. La presidència de Trump preocupa molt, però els líders dels nostres dos primers partits semblen creure que no els obliga a uns acords mínims. I la gran apagada s’ha convertit en un greu i nou motiu de disputa.

Per Sánchez, resguardat en uns bons resultats econòmics i en el fet que Catalunya viu un moment de pau illiana, Espanya va bé. Després del canvi de Trump sobre Ucraïna, l’augment de la despesa en defensa és necessari per a la seguretat europea. Té tota la raó. El problema és que els seus aliats –excepte el PNB– creuen just al contrari. Per això Sánchez recorre a la comptabilitat creativa de la despesa en defensa i no porta la seva aprovació al Parlament. De facto, confessa així que no té ni un Govern cohesionat ni majoria parlamentària. ¿Com aprovarà, doncs, la despesa de defensa del 2026? ¿Amb una altra pròrroga pressupostària?

Sánchez defensa les bondats de les renovables, que ajuden a combatre el canvi climàtic i fan que a Espanya l’energia sigui més barata que en altres països, cosa que beneficia les famílies i les empreses i atrau inversions. Però malgrat no saber les causes de l’apagada, es nega a discutir el mix energètic i prefereix acusar el PP de ser el portaveu "dels rics" del lobby nuclear. I Sumar i els seus aliats, amb el que es gastarà en defensa, l’insten a nacionalitzar el sector elèctric. Com si nacionalitzar fos la solució. Conclusió: el Govern també divergeix en la política energètica.

Feijóo predica el contrari: Espanya va malament –fins i tot en economia– i Sánchez arrossega Espanya al caos de l’apagada i al col·lapse dels AVE a Andalusia. El tot a les renovables ha fracassat, és una irresponsabilitat no prorrogar la vida de les nuclears, Sánchez no respecta la democràcia i per això governa sense pressupostos i, finalment, la consulta sobre l’opa del BBVA sobre el Sabadell és una astracanada que estableix a més un perillós precedent. Al Cercle es va dedicar més a destruir Sánchez que a proposar, però després, en la seva conversa amb Guardiola, va mostrar conèixer bé els assumptes i en matèria impositiva i en les 37,5 hores va sintonitzar amb l’auditori.

¿Per què assumeix Sánchez el projecte de les 37,5 hores de Yolanda Díaz que –al contrari que la reforma laboral– no ha sigut pactat amb els empresaris i que, possiblement, no tindrà prou majoria per ser aprovat?

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

Sánchez va tenir majoria per a la investidura, però ara no té ni un Govern amb un mínim de cohesió ni una majoria parlamentària operativa. És la seva gran debilitat. Però Feijóo està enrabiat i impotent perquè, dependent de Vox –a València i altres comunitats–, no pot articular una majoria alternativa per presentar una moció de censura amb possibilitats d’èxit. Tots dos són víctimes de les seves aliances i impotències, però Sánchez és a la Moncloa, no vol anar-se’n i, com es va preguntar l’altre dia Francina Armengol, ¿qui pot garantir que una majoria PP-Vox seria més coherent?

Així estem. No és el millor dels mons. Però la borsa alemanya i l’espanyola són, curiosament, les que aquest any més s’estan revaloritzant. Merz, malgrat els seus problemes, està millor que Feijóo i el PSOE no és l’SPD. D’acord, però ¿per què les aliances complicades a Brussel·les i a Berlín es converteixen en incompatibilitats tan absolutes a Madrid.