La nota Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
D’Iceta a Illa
El PSC s’ha recuperat perquè es va mantenir en les seves coses (l’autogovern) i no es va deixar arrossegar pels radicalismes emocionals
El congrés del PSC de diumenge ha culminat el canvi de les eleccions del febrer passat. El llavors primer secretari, Miquel Iceta, va ser nomenat ministre i Salvador Illa, fins feia poc titular de Sanitat, va ser candidat a la Generalitat i va convertir el PSC en el primer partit català. Ara, Iceta passa a ser president del PSC, càrrec no executiu, i Illa assumeix la primera secretaria amb un gran canvi en l’executiva. Un canvi que parteix de la política iniciada per Iceta el 2014. I, encara abans, per Pere Navarro.
Després de la sentència del Constitucional el 2010 contra l’Estatut (sent president Zapatero), i l’inici del procés amb el dret a decidir d’Artur Mas el 2012, el PSC no només va perdre la presidència de la Generalitat sinó que va patir una gran sagnia de suports. Els teòrics (o corifeus) d’Artur Mas van assegurar que el PSC estava condemnat a la marginalitat, perquè s’havia quedat fora de la nova centralitat catalana: el dret a decidir i la independència.
Nou anys més tard, el PSC és el primer partit mentre l’antiga CDC es va autoliquidar, diversos grups discuteixen la seva herència i el més important (JxCat) no és el que va recolzar Mas en les últimes eleccions. I ERC presideix la Generalitat.
Entretots
¿Per què el PSC s’ha recuperat? Potser perquè en un ambient molt tensionat, es va enganxar al seu (l’autogovern) i no es va deixar satel·litzar per un independentisme que la majoria dels seus electors no compartia. Però també va vigilar molt de caure en el radicalisme antiseparatista. Ja a les eleccions del 2017 –poc després del fracàs de la famosa DUI– Iceta va afirmar que l’indult als processats seria un pas útil per a la normalització. I així ha sigut, fins al punt que l’‘Abc’, a la seva enquesta de diumenge passat –en la qual inquireix sobre les decisions polèmiques de Pedro Sánchez– ni pregunta sobre els indults.
Aquest federalisme catalanista, sense estridències, en el qual es veia coherent que militants del PSC fossin ministres a Madrid –com Narcís Serra i Ernest Lluch, amb èxit en Defensa i Sanitat– és el que han tornat a recolzar molts catalans al fer la llista més votada la de Salvador Illa, ministre de Sanitat durant bona part de la pandèmia. Iceta, amb 17 diputats i el 13,8% dels vots, va frenar la caiguda en les eleccions del 2017 i, al febrer, Illa ha gairebé doblat els diputats (33) i ha obtingut per al PSC el percentatge de vots més gran des de Pasqual Maragall.
El conflicte català segueix allà, però està clar que el clima polític (no només per la taula de negociació amb Madrid) és molt diferent al de la passada legislatura. Illa pretén governar Catalunya i ha ampliat i rejovenit un equip que vol, per començar, donar la batalla en les pròximes municipals. La meta –governar Catalunya– no és fàcil, però el PSC, com molts partits socialdemòcrates, està ben ancorat al seu país, i vol formar part de les solucions.
Però les ideologies no són la garantia. L’SPD, clau en el ressorgir del PSOE durant la Transició, torna a tenir la cancelleria a Alemanya després de 12 anys de col·laboració amb Merkel. A altres partits socialistes més dogmàtics –com el francès– els va molt pitjor. És en el model alemany –que uneix la voluntat de progrés social amb saber governar sense escarafalls– en el qual el socialisme català –i l’espanyol– s’han de mirar.
Notícies relacionadesEl PSC està de tornada perquè ha assumit una cosa gens populista: que en les atribolades democràcies d’avui el respecte a la pluralitat i la competència han de prevaler sobre el radicalisme de les emocions.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
