La tribuna

Sánchez: la temeritat

El president del Govern planta cara a Trump, que diu que farà pagar el doble a Espanya, i es diferencia d’Europa i de l’OTAN al negar-se a dedicar a la despesa en defensa el 5% del PIB

L’exigència nord-americana respecte als pressupostos militars tindria unes serioses conseqüències sobre la despesa social, però separar-se d’Europa tindria grans riscos

3
Es llegeix en minuts
Sánchez: la temeritat

Europa gasta menys en defensa perquè sempre ha gaudit amb l’OTAN de la protecció americana. Obama ja ho va deixar clar. I Espanya era un dels països europeus amb menys despesa militar (1,3% del PIB davant el màxim del 4,5% de Polònia). La invasió russa d’Ucraïna va implicar un canvi d’època i Europa, començant per Alemanya, va començar a assumir l’assignatura pendent. Però després de Putin va arribar Trump, que creu que tothom ha maltractat Amèrica –Europa per l’escassa despesa militar i pel superàvit comercial– i ara exigeix que els països europeus apugin la despesa esmentada al 5% del PIB. És una imposició arbitrària i difícil de complir. Però Europa vol evitar els contenciosos amb Trump i el secretari general de l’OTAN, l’antic primer ministre holandès Mark Rutte, ha aconseguit que 31 membres de l’OTAN –tots menys Espanya– acceptin apujar aquesta despesa al 5%. Ja veurem després com països com França o Itàlia, amb molt dèficit públic, ho compleixen.

Però el que vol Rutte és clar: firmem, gastem una mica més en defensa i després... Déu proveirà. Fins i tot va fer una carta a Sánchez, excloent-lo de l’obligació, per tenir la festa de l’OTAN en pau. Trump ja presumeix d’haver imposat una pau justa (¿sostenible?) a Israel i l’Iran i ha sortit content de Brussel·les. Però això de Sánchez se li ha entravessat. ¿Espanya podia fer una cosa diferent de França, Itàlia, negant-se al 5%? De raons n’hi ha. El 5% té alguna cosa d’irracional, a l’estil Trump, i implica augmentar la despesa en defensa de 30.000 milions (per complir amb el 2% Sánchez ja l’ha apujat 10.000 milions el 2025) a uns 80.000 milions anuals. És una cosa que fa vertigen perquè requeriria més impostos, menys despesa –social inclosa– i més deute públic.

Objectivament és una gran clatellada a les expectatives d’una Espanya que sempre vol viure millor. I no sempre sap sumar i restar. Però, ¿Espanya pot dissimular (l’acord amb Rutte) i dir una cosa diferent del que firmen els altres països europeus del sud, començant per França i Itàlia? Sempre hauria sigut un seriós risc.

Però en el cas de Sánchez és una gran temeritat perquè no té una majoria sòlida, ni pressupostos aprovats, i està en una situació política de debilitat per l’escàndol Ábalos-Cerdán que posa en relleu la irresponsabilitat a l’entregar el comandament del PSOE a dos presumptes defraudadors amb converses gravades que fan posar vermell.

He repetit molts cops que la total absència de consens entre els dos grans partits debilita Espanya. Ara ho comprovem. I Sánchez sembla fugir cap endavant dient que Feijóo hauria firmat el 5%, quan el líder del PP callava, ja que apujar la despesa militar no és popular.

Però Trump ha dit quatre coses per reflexionar. Una, que Europa s’ha portat bé. Agraeix el piloteig de Rutte. Dos, que Espanya és insolidària perquè és el país que paga menys i no vol augmentar la despesa com els altres països. Tres, que farà que Espanya pagui el doble a través de la guerra comercial. Els aranzels els negocia la UE, però Trump pot castigar més les principals exportacions espanyoles. Quarta, que Espanya és un gran país i que l’economia va bé, però que si passa alguna cosa podria quedar "arrasada".

I vist com es comporta Rutte –o Macron, o Merz– és evident que Sánchez, ja addicte a córrer riscos, tot i que en el fons pugui tenir raó, ha comès una temeritat. Potser no va tenir cap altra sortida per no perdre el suport de grups com Sumar. Però per mantenir una política exterior que es diferenciï una mica de l’europea –cosa ja complicada– no necessita el suport de Yolanda Díaz sinó el del PP. En assumptes rellevants, Espanya només pot tenir una política exterior pròpia –i encara– si és bipartidista.

Notícies relacionades

No som aquí. Sánchez ha optat per diferenciar-se d’Europa i a més en una posició interna de debilitat. ¿Pensa superar-ho sol –sense majoria– i apel·lant a la sobirania nacional, la racionalitat pressupostària i la no-subjecció al dictat de Trump que assumeixen –almenys de paraula– les grans capitals europees?

Pot ser una arriscada jugada política, però és una temeritat que pot tenir greus conseqüències. Per a ell i per a Espanya. A Trump només se li pot plantar cara des d’una posició de força. I no sembla que sigui el cas.

Temes:

Sumar Govern OTAN