L’amnistia és legal: ¿i a mi què?

No sé a qui pot importar-li l’opinió del Tribunal Constitucional (TC) respecte a la llei d’amnistia. A Pedro Sánchez per descomptat que no; ja va demostrar tancant-nos durant la pandèmia que la legalitat o il·legalitat d’una norma li importa ben poc mentre serveixi als seus interessos. Per ell, com si el TC diu missa. Als ciutadans, menys encara, perquè el que els interessa d’un govern no és que compleixi la llei –això s’hauria de donar per fet–, sinó que no enganyi ni es vengui per set vots, i ja sabem que això és el que va fer el PSOE, sense necessitat que ens ho confirmi un grup de magistrats. O sigui, que el TC ha dedicat un temps preciós a discutir sobre si l’amnistia és legal, cosa que no interessa a ningú en absolut. Si pogués escollir en quin animal reencarnar-me, triaria fer-ho en magistrat del Tribunal Constitucional, això sí que és vida i no la d’un lleó marí, ajagut sempre al sol.

Per fortuna per al Govern de Sánchez, els tribunals encara no jutgen l’honradesa, així que mentir, enganyar, fingir i entabanar són accions perfectament constitucionals. Una altra cosa és que siguin actes èticament reprovables, però, si fins ara al govern li han anat perfectament les coses sense saber què dimonis és l’ètica, no és cosa de començar a esbrinar-ho a hores d’ara. De fet, ara que Pedro Sánchez ha descobert que li està permès tot el que no sigui contrari a la Constitució, se li obren una infinitat de possibilitats, que segur que no desaprofitarà. Això de mentir, canviar d’opinió o estafar electors i militants està molt bé, però d’ara endavant hauria d’anar un pas més enllà i sortir de la zona de confort –quines ganes tenia d’utilitzar aquesta expressió tan cursi– que per a ell suposen les mentides contínues, que no tenen cap mèrit per a un professional de la seva talla. Com que no ho prohibeix la nostra Carta Magna, a Pedro Sánchez li està permès acudir begut a les cimeres de l’OTAN, recórrer nu i de quatre grapes la taula del Consell de Ministres durant les reunions de l’Executiu, tenir relacions sexuals amb una cabra (sempre que hi hagi consentiment mutu), canviar el Falcon per una carrossa tirada per sis cavalls negres, concursar en La isla de las tentaciones, pixar de cara al vent, anar als toros, explicar acudits verds a missa, decretar que a Espanya se segueixin els fusos horaris de Singapur, canviar el vermell de la selecció espanyola de futbol pel blaugrana i, per descomptat, amnistiar a qui li vingui de gust o –millor encara– a qui li convingui per motius polítics. Tot ho permet la Constitució, així que Pedro ha d’anar a totes. Ha començat per l’últim de la llista per ser el més fàcil, tot i que no falta qui, en vista de les seves declaracions després d’assistir a l’última cimera, creu que ha començat justament pel primer.

Notícies relacionades

Exercicis sobre la redempció

El baròmetre apunta a la vivenda

Com va escriure Julio Camba en una de les seves cròniques parlamentàries, cal admirar aquests governs providents que, tenint en compte que a les bones no acceptem allò que ens fa tanta falta, ens ho donen a les males, igual que els pares donen als nens malalts les medicines que els han de restituir la salut. A Espanya ignoràvem com de necessitats estàvem d’una amnistia per als líders del procés, no sé si s’han adonat vostès que, sense amnistia, els carrers són plens de gent plorant, de nens famolencs, d’assassinats polítics, d’execucions sumàries, de patinets per les voreres i de violacions a les poques religioses que queden, sense que la seva provecta edat serveixi d’atenuant. Ha sigut el TC qui ha ofert a Pedro Sánchez el que necessitava en aquest moment, que no era el certificat ICO de legalitat per a l’amnistia –això li era igual–, sinó l’oportunitat que, per fi, en la premsa i en les xarxes es parlés d’una cosa que no fos la corrupció institucional que com a president ha permès, qui sap si fomentat.

Quan un polític arriba a creure’s que pot fer tot el que no estigui expressament prohibit, desapareix el polític i apareix un comediant, cosa que s’agraeix: com que des de fa molt els ciutadans sabem que els nostres governants no faran res per millorar-nos la vida, almenys que ens facin riure.