Exercicis sobre la redempció
Estudiantes de Bachillerato en la biblioteca, en Barcelona /
L’assaig en català té bona salut. De fet, una salut excel·lent. Els últims anys, hem pogut ampliar la biblioteca amb un munt de llibres escrits per filòsofs o escriptors, per poetes o científics, que analitzen (ells i elles, perquè resulta que molta de la bibliografia a l’abast és obra de dones) tant els problemes més universals com els neguits més locals. Parlaré de dos dels més recents, en la línia de les radiografies culturals i polítiques que tenen Catalunya com a objecte d’estudi. Es tracta de Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades, de Carles Torner (Pòrtic), i de Literatura, llengua i lloc, de Jaume Subirana (Quaderns Anagrama).
Tant Subirana com Torner són poetes, magnífics poetes. I tots dos, alhora, han dedicat bona part de la seva trajectòria a exercir, de formes diferents, responsabilitats, institucionals o d’àmbit privat, que els han col·locat al centre del que en podríem dir la política cultural o la cultura com a política. Torner va ser president del moviment internacional dels joves estudiants catòlics, ha estat director executiu del PEN Internacional i, entre d’altres coses, director del programa de literatura i pensament de l’Institut Ramon Llull. Subirana va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes i és catedràtic de literatura a la UPF. Tots dos són poetes, deia, la qual cosa els atorga una característica singular a l’hora d’afrontar un assaig: saben de què parlen i saben com explicar-ho. Han pensat sobre la seva experiència i han confegit un retrat precís, ajustat, dinàmic de la literatura i la cultura catalanes, de la manera de ser al món i de quina manera el món ens observa.
He llegit els dos llibres en paral·lel. Torner fa un treball de camp exhaustiu sobre els seus anys com a ambaixador d’un país que no té estat (i, doncs, no té ambaixades). Proposa un decàleg en el qual s’inclouen episodis i vivències personals, anècdotes que es transformen en categories, perquè és capaç d’induir els conceptes a partir de les històries. Subirana, en canvi, treballa en el laboratori i aplica un mètode científic (manllevat de les lleis de la termodinàmica, de les energies i les entropies del sistema) per analitzar i mesurar el que anomena "polisistema", l’"espai on conflueixen literatura, llengua i lloc".
Notícies relacionadesEls he llegit a batzegades, en paral·lel, deia, perquè tots dos llibres es retroalimenten, beuen d’una mateixa experiència i d’un mateix neguit. Com som, com ens veuen i què podem fer perquè ens vegin i ens mirin, perquè nosaltres mateixos ens veiem amb uns altres ulls.
Deia Carles Riba, des de Cambridge, el novembre de 1938, poc abans de l’ensulsiada, en una carta adreçada a Joan Vinyoli: "Fem d’una mena d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya i de la seva fe republicana i de la seva voluntat de permanència en el món. No crec que sigui excessiu dir que no és ineficaç la nostra acció". La gran notícia d’aquests dos llibres és que, tot i les dificultats notòries d’una cultura en estat crític, tot i els temps convulsos en què vivim, no són dos exercicis sobre el lament, sinó sobre la redempció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
