El ‘check-in’ dels plaers culpables

Segueix la pandèmia un agost més, i les restriccions han convertit la vida quotidiana un dia calorós a la vora del mar. Allò divertit passa aigües endins, però compte amb les meduses, les pedres del fons que es claven, les onades... el veritable plaer és surfejar la pandèmia com un beach boy a la platja de Bondi, sense neoprè, amb l’adrenalina sacsejant-te el cap a llepades de sal freda. Com si fos el primer dia d’una cosa que trobes a faltar. La cerveseta i les tapes d’estiu són només un mullar-se els peus, potser un capbussó ràpid sense enfonsar el cap al mar i assaborir el moment.

L’autèntic hit de les vacances del retorn als temps d’abans de la pandèmia és tornar a planejar un viatge amb avió a un país llunyà. Ho té tot. Només imaginar-lo ja és un què. La mestra total del periodisme de viatges Jenny Diski va ser paladí del fantasieig: des de la comoditat del sofà, es vantava de disfrutar del fulletó explicatiu i totes les possibilitats que obria la il·lusió. Però també viatjava. A De los intentos de permanecer quieto aquesta sedentària extrema i, paradoxalment, escriptora de viatges, va explicar les seves aventures a Nova Zelanda gràcies a una invitació a un festival literari. Es va apuntar al pla sense pensar-ho gaire. «Trobava a faltar sentir-me estranya», explica al llibre. Creia que en l’anonimat d’un lloc desconegut i distant se sentiria realment a casa. «Qüestió de no tenir a prop ningú a qui li importés el que feia i d’anar lluny, molt lluny», justificava. Nova Zelanda reunia per a ella aquests requisits. 

Ara, si fos viva, no podria viatjar ni als Antípodes ni a molts països per les restriccions de la Covid. El mer fet de volar a una destinació possible implica omplir formularis, PCR i certificats, a més de provisions de mascaretes i un conscienciós estudi de les normes del lloc. Igual que abans t’informaves de quins països t’exigien cobrir-te les espatlles nues, ara has d’aprendre horaris de toc de queda i condicions per entrar a un bar.

Massa obstacles, ¿no? No. Volem. Mira els aeroports. Allà hi ha, com un imant, «l’atracció del possible», com la va definir Disky, aquesta ebullició interior que tira de la teva voluntat i negocia amb el teu Pep consciències interior, aquest malastruc que portem dins, fins a doblegar totes les reserves. Austràlia ofereix ja tràmits per demanar el visat que t’obrirà les seves portes el 2022, però omplir un dels seus formularis és el més semblant a omplir una travessa amb la il·lusió del que pensa ¿I si em toca?

La consciència climàtica

Notícies relacionades

Regeneració necessària mal plantejada

Eufòria i depressió

Podrem també no volar, però sí somiar-hi. Mesos de bloquejar desitjos, de resignació i fins i tot de conscienciació climàtica davant la contaminació dels viatges transoceànics no han pogut vèncer el nostre esperit viatger. ¿És tan terrible desitjar un seient amb finestreta, una amanida de pasta en miniatura, un canvi brutal de temperatura, de paisatge, de cultura, a només unes hores de vol i uns estalvis?

El que sí que ha tornat és el plaer de la lectura: els viatges literaris ens tornen, alliberats ja de la tenalla mental de l’angoixa d’abans de la vacuna, l’experiència de somiar amb el possible.