La relliscada
Abraçada de Letizia per a Joan Carles I
La reina Letizia abrazando a uno de los familiares durante el funeral de Estado por las victimas de la DANA en el museo príncipe Felipe /
Per si no n’hi hagués prou amb tenir una adolescent a casa que de sobte comença a xiular el Cara al sol ("no et posis així, no sé què és, ho canten els de la meva classe"). Per si les enquestes no deprimissin amb l’increment de joves que reivindiquen la dictadura franquista com un període de prosperitat silenciat pels progres. Per si no hi hagués embafament d’ultres en púlpits públics llançant notícies falses sobre pantans i bombardejos, arriba Reconciliación. En les seves memòries selectives així titulades, que ahir es van publicar a França i el mes que ve a Espanya, Joan Carles I defensa el seu mentor Francisco Franco. Diu coses com que "el respectava enormement, apreciava la seva intel·ligència" i "mai vaig deixar que ningú el critiqués davant meu". L’estimava, tot i que confessa que la nit que agonitzava se’n va anar a dormir, en lloc de quedar-se resant per ell com proposava la reina Sofia. A la seva dona, Sofi l’anomena, la posa pels núvols "tot i que els nostres camins s’hagin separat": devota, exemplar, un suport emocional fonamental. Al seu fill Felip VI, que l’ha deixat fora de les celebracions oficials dels cinquanta anys de monarquia parlamentària, el considera "ferm com a rei, però insensible com a fill". De Corinna Larsen i de les seves altres amigues entranyables no diu res el monarca emèrit, que es considera "l’únic jubilat sense pensió" d’Espanya, i que lamenta: "Vaig tornar la llibertat als espanyols, però mai la vaig disfrutar per a mi". No se sap si aquest llibre és classificable com a ficció o no-ficció.
Va regnar a Espanya però ha elegit una orgullosa república per esbombar la seva revenja. En una entrevista amb Le Figaro Magazine, que escalfa el llançament editorial d’un llibre escrit per la també francesa Laurence Debray, Joan Carles I afirma que va triar exiliar-se a Abu Dhabi perquè els periodistes del seu país no poguessin trobar-lo. "¡L’última vegada que va venir un periodista espanyol, les autoritats locals el van ficar a la presó! Vaig haver d’intervenir per treure’l", fa broma. Quin riure, en cas que sigui cert, que jo ho dubto. Perquè la tancada d’un company en aquest lloc sense drets humans hauria tingut alguna repercussió per aquests verals, cosa que no ha passat; però, en fi, que la realitat no enfosqueixi una bona mostra de campechanismo. Potser l’ha traït el subconscient i a qui li agradaria veure en una cel·la del desert és a certa antiga presentadora del Telediario, avui reina i mare de futura reina, amb qui no s’avé gaire. "Tinc un desacord personal amb ella. No va contribuir a la cohesió de les nostres relacions familiars", explica críptic sobre Letizia Ortiz. Sagna per la ferida l’autor del tret que va matar aquell elefant a Botswana, el que va rebre d’autòcrates donatius milionaris de diners que mai van tributar, un sogre dels difícils. Doncs s’ha buscat la pitjor enemiga. Com que fa anys que és lluny d’Espanya, envoltat d’una limitada cort d’aduladors, potser ignora l’inqüestionable progrés en la valoració social de la reina, un actiu fonamental de la monarquia avui. N’hi va haver prou de veure-la en el funeral d’Estat per les víctimes de la dana. Pot ser que les seves efusives abraçades a les famílies, atretes cap a ella com per un imant, frenessin el linxament in situ de l’ominós Carlos Mazón. Un altre que anava de víctima, que es resistia a deixar via lliure i que ja és història.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
