L’elefant a l’habitació

Parlant d’inútils i també d’elefants a l’habitació, Mazón s’ha passat més de deu mesos, des de la seva defunció política i la seva defunció moral, no només dret sinó arrossegant la seva trompa per variats escenaris.

El paral·lelisme resulta injust per a un paquiderm tan noble. Els elefants tenen un cervell que pesa cinc quilograms, amb un hipocamp (on es couen records i emocions) desenvolupadíssim. La seva memòria geogràfica és envejable, però la prodigiosa és l’emocional: si veuen ossos de la seva espècie, els acaricien amb la trompa com vetllant amb tristesa el que queda dels seus. I saben retirar-se de manera discreta, buscant la seva mort en un lloc apartat.

La seva pell, això sí, com la del president de la Generalitat, que es retira però que no es retira sota els focus, el cervell dels quals entraria en un variadet de nous Borges, és dura. És dura i gris, com gris fosc és el color a què al·ludia el nom del grup musical de Mazón: Marengo. Van ser preseleccionats per a l’Eurovisió del 2011 cantant Y solo tú, de Bacchelli. El videoclip, que és terrorífic, podria guanyar a Sitges i ofereix una síntesi poètica de la desorientació del llavors cantant.

Mazón passeja i canta amb dos amics. Tots tres vesteixen uns vestits com d’Emidio Tucci, sense comprovar com els queien, minuts abans d’un casament. Tenen la pinta de ser on no haurien de ser. El gris marengo d’aquesta roba es retalla contra l’alba en una platja de Llevant, mentre ells canten a "un mundo dulce, alegre y soñador" però recreen "un món amarg, trist i de malson". Una dona amb metxes rosses, que podria ser regidora d’urbanisme o amiga del col·le Jesús María Vistahermosa, balla sola amb una pashmina mentre ells, amenaçants, la miren en la llunyania. L’escena, en qualsevol cas, és onírica: sembla ambientada en un món apocalíptic on només queden quatre habitants amb pinta d’afiliats a Noves Generacions.

Notícies relacionades

Trump: el primer calbot

Abraçada de Letizia per a Joan Carles I

¿Qui porta un vestit gris en una platja? A El setè segell trobaríem una explicació. Però en la vida, només el porten canalles amb ressaca als quals els ha descobert el sol sense passar pel llit. Per les pintes, Mazón sembla a l’escena el que és: un tarambana. Algú que arriba a deshores amb cara de desorientació i que es queda embadalit mirant el que no hauria de mirar. El videoclip retrata bé el personatge, tot i que defineix més la seva dramàtica peripècia el títol de la cançó de Perales que va defensar en el seu concert al Palau de Altea: Me llamas. Em truques per dir-me que t’enganya, canta.

A mi només se m’acut posar-me amb aquest individu des de la meva columna, però per sort molts valencians han aconseguit als carrers empènyer-lo cap a la porta de sortida. Mazón ha sigut durant un any l’elefant a l’habitació del seu partit. I des de la gravació d’aquest videoclip és aquest tarambana al qual qualsevol vestit o responsabilitat li queda gros, però ell continua cantant, amb aquest deix de sagristia i d’Iglesias, amb aquest balanceig va, de platja i ridícul, al seu aforament: "Nos abrazamos con la fuerza de un ciclón".