IDEES
Jenny Diski, una mort anunciada
Fa un any i mig, el setembre del 2014, vaig publicar aquí un article comentant la malaltia terminal de l’escriptor Clive James. Feia anys que li havien diagnosticat una leucèmia i James havia començat a acomiadar-se tant d’amics com de lectors. Tot el que publicava tenia un aire savi de finitud.
Clive James sempre ha sigut un autor particular i, bé, de moment continua viu. És més, encara escriu i té una secció setmanal al diari The Guardian, anomenada Reports de la meva mort. I que duri. Més o menys per aquella època, una altra autora que admiro –Jenny Diski– va explicar en un article que tenia un càncer de pulmó incurable i que li havien donat entre dos i tres anys de vida. Diski també és una narradora particular, sobretot quan barreja la literatura de viatges i el to memorial. D’aleshores ençà, de tant en tant publicava un article a la London Review of Books i descrivia la seva vida de pacient, sempre amb ironia, bellesa i una gràcia literària que trobava la distància justa entre l’emoció i la constatació essencial que això s’acabava. En recordo un text molt bèstia, titulat Qui serà l’últim?, en el qual parlava de la decisió de fer públic el seu estat terminal i ho convertia en una carrera entre diversos escriptors. Oliver Sacks (que va morir a l’agost), Henning Mankell (que va morir a l’octubre), després ja venien ella i Clive James...
Al final aquells dos anys de vida s’han escurçat i Jenny Diski va morir dijous, als 69 anys. Gràcies a la tenacitat de l’editorial Circe, els lectors en castellà poden disfrutar de molts dels seus llibres. Jo la vaig conèixer gràcies a un volum de contes, Mi hermano Stanley, però m’interessa més la seva obra de no-ficció, inclassificable, a cavall de les memòries, els llibres de viatges i la reflexió vital. Si n’hagués d’escollir un, seria De los intentos de permanecer quieto, en què parla de viatjar i a la vegada estar-se quiet, i estar sol, acompanyada sobretot de la lectura dels assajos de Montaigne. «Mai no estàs sol tenint una ment», escriu, i m’agrada pensar que en els últims anys això mateix era un consol.
