Consciència ecològica
Més humans, més animals
M’agrada pensar que la treva que vam haver de concedir al medi ambient durant el confinament més dur també ens la vam donar a nosaltres mateixos
Mentre comptem els dies perquè s'acabin l’estat d’alarma i el toc de queda, i els carrers tornin a ser sempre nostres —de nosaltres els humans, vull dir—, me'n recordo que ara fa un any, en el confinament més dur, estàvem meravellats de veure que els animals s’havien fet els amos del món. Encara en guardo alguns vídeos que corrien per les xarxes socials. Una foca que es passejava pel riu Urumea, a Donostia; els porcs senglars que baixaven pel carrer de Balmes, a Barcelona; la bandada de micos que conquerien el centre de Bangkok a la recerca de menjar; un ramat de cérvols trotant entre cases adossades d’un suburbi de Maryland, als Estats Units. Quan sortíem a comprar mig d'amagat, com si estiguéssim fent una cosa prohibida, descobríem que les cotorres de Barcelona volaven molt baix, sense por dels cotxes, i d'un dia per l'altre els parcs públics tancats es van convertir en reserves naturals.
Ara aquelles setmanes semblen remotes i anecdòtiques, però m’agrada pensar que la treva que vam haver de concedir als animals, gràcies al nostre silenci i quietud, també ens la vam donar a nosaltres mateixos. A vegades fins i tot sembla que n'hem après alguna cosa. Com si les aigües cristal·lines dels canals de Venècia, amb els peixos nedant, fossin una bola de vidre on se’ns revelava un futur sense emergències climàtiques. Probablement tan sols és una vana il·lusió, només cal veure la pressa que tenim per tornar a consumir com abans, i tanmateix és com si haguéssim escurçat alguna distància amb els animals. És una fascinació present, com deia, a les xarxes socials: vídeos de gossos i gats, lloros i aneguets, tortugues i pandes... Ens agrada humanitzar-los, dotar-los de sentiments nostres.
Entretots
Durant molts anys, quan volíem semblar cultes i compromesos amb el medi ambient, dèiem que ens miràvem els documentals de La 2. La veritat és que en continuen fent cada dia, i també allí l’aproximació a la naturalesa ha canviat: tècnicament, amb més mitjans per acostar-se a les bèsties, i en el punt de vista. La crueltat salvatge ja no fa tant efecte —la nostra selva quotidiana ens ha curat d’espants— i ara compten més les històries de proximitat i amb un punt crepuscular, de paradís que estem deixant-nos perdre.
En aquest sentit és modèlica la pel·lícula que fa uns dies va guanyar l’Oscar al millor documental, Los que el pulpo me enseñó, que es pot veure actualment a Netflix. Durant un any, un director de documentals de Sud-àfrica visita cada dia un pop al seu hàbitat, filma les seves trobades i ens explica en primera persona la seva particular connexió. A vegades sembla una història d’amor. No hi ha petons, o sí, però sobretot hi ha un aprenentatge de les emocions, un reconeixement mutu. Sabem que els pops són animals intel·ligents, amb estratègies de defensa molt enginyoses, i la pel·lícula ens ho mostra d’una manera natural, gens invasiva, sense abandonar la mirada científica. Més que una història d’amor és com si el documentalista en crisi fes cada dia teràpia amb el pop —i li funciona—.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
