El Mundialet, ni fu ni fa

Des de fa dècades, els amants del futbol sabem que els anys senars són anys de pausa. És un ritme quaternari –Mundial-pausa-Eurocopa-pausa– reservat al futbol de seleccions. Fins i tot la Lliga necessita la pausa d’estiu. La pausa és bona perquè els jugadors descansin i pengin fotos en llocs remots i en iots de luxe, però també perquè els aficionats no ens empatxem amb tant futbol i ens il·lusionem de nou. Per això aquest Mundial de clubs em sembla un error, i no perquè hi participin els últims campions de les tres grans lligues –Liverpool, Nàpols i Barça–, no: si els blaugrana juguessin també em semblaria una animalada.

Notícies relacionades

Lewandowski entra al seu quart (i últim) capítol amb el Barça

Marcus Rashford: "La meva raó principal és guanyar. I per jugar millor necessito ser feliç"

Les raons de l’error són múltiples i el fet que darrere hi hagi una gran inversió de petrodòlars no ho justifica. Al contrari: demostra que la FIFA es mou només per interessos econòmics i el cansament físic i les lesions dels jugadors són secundaris (amb la connivència dels seus clubs, és clar). El Mundialet –títol ridícul– se celebra als EUA de Donald Trump i, abans del Mundial de veritat de l’any vinent, busca mostrar al món que allà el futbol (o soccer) és un esport que atrau molts aficionats. El seu interès ha augmentat, sí, i la presència de Leo Messi i altres estrelles crepusculars és un al·licient per a l’espectacle, però no és menys cert que es tracta d’un esport seguit sobretot per immigrants, i en especial de Llatinoamèrica, precisament els ciutadans que Trump està fent arrestar i deportar.

Si ens fixem en qüestions purament de joc, amb aquesta competició la FIFA es dispara al peu. En lloc de celebrar que el futbol té una qualitat més o menys equilibrada arreu del món, com passa amb el futbol de seleccions, aquí el que es demostra és el poder dels diners i l’elitisme europeu. No ens hauria de sorprendre: ho vèiem cada any amb la Copa Intercontinental, el Mundial de Clubs o com es digui: amb alguna excepció brasilera, fa dècades que només guanya el campió europeu. Al final passarà com sempre: innocu i llunyà, el títol només tindrà valor per al club que el guanyi. La resta, ni fu ni fa.