Daniel Harding creu en la ‘Resurrecció’

A l març, l’Auditori rebia una inoblidable i esplèndida versió de la Segona Simfonia, Resurrecció, de Mahler, en versió del Cor Ibercamera, Teodor Currentzis i la seva orquestra Musicaeterna. Aquesta vegada, la intensa partitura del geni bohemi es va traslladar al Palau de la Música Catalana, en aquesta ocasió amb l’Orfeó Català, la Simfònica de la Ràdio Sueca i el mestre Daniel Harding, titular del conjunt orquestral i flamant director musical de la paradigmàtica Orchestra della Accademia Nazionale di Santa Cecilia de Roma.

Amb aquests elements, sumats als de dos solistes de gran solidesa i a una acústica envoltant (amb una orquestra d’aquesta envergadura el cor es va veure obligat a ocupar les butaques d’òrgan i part de les llotges del segon pis), aquesta obra mestra va aconseguir plenament els seus objectius. Ja des de la Totenfeier, l’Allegro Maestoso inicial, Harding va imposar treball en les textures, els colors, les dinàmiques, els contrastos, i va construir un discurs molt teatral. El mestre britànic va arribar a l’Urlicht amb el públic ja ficat a la butxaca.

Poques vegades s’havia escoltat amb tanta delicadesa el Sehr gemachlich, gairebé un scherzo indicat com a Andante moderato, que va sonar emocionant, com un sofisticat Ländler, amb tot al seu lloc, igual com el sempre difícil de calibrar In ruhig fliessender Bewegung, que podria traduir-se com fluint amb tranquil·litat, però en moviment (¿quina indicació és aquesta, que té més de poètica que de tempo?) i que mira a la prèdica als peixos de sant Antoni de Pàdua: és la màgia mahleriana, i Harding va encertar de ple amb un discurs preciós. L’enfocament de l’Urlicht va convèncer plenament en la veu de la mezzosoprano Avery Amereau que, tot i que molt jove, va aportar una veu gens blanquinosa i pròxima a la contralt que proposava el compositor. Correctes les intervencions de la jove soprano sueca Johanna Wallroth.

L’Orfeó Català, que dirigeix Pablo Larraz, va tornar a demostrar el seu bon moment, entregat i matisat en una actuació adequadament efectista segons els desitjos del mestre. Tot va estar ben empastat, tret de les trompetes fora d’escena, gairebé inoïbles.

Veure el contrabaix solista de la Simfònica del Liceu, que la nit anterior tocava Händel com un expert, al mig de l’orquestra suïssa va fer témer un canvi de rumb… ¡No, sisplau!.

‘Segona Simfonia’, de Mahler

Notícies relacionades

Anna Guitart: "No hi podíem portar només el relat idíl·lic de la ciutat"

Oriol Pla fa història guanyant un Emmy per ‘Yo, adicto’

Palau de la Música 

(26/5/2025)