Araujo i el Barça se separen

Araujo i el Barça estaven condemnats a entendre’s malgrat ser diferents. Durant molt temps les necessitats col·lectives del FC Barcelona, massa febles i inconnexes, van demanar a crits la correcció i ímpetu del defensa uruguaià, que exercia de contrapunt i evidenciava que la seva victòria seria, en molts casos, una derrota per al Barça. Si Ronald era el millor, el Barça patia. La seva central se sentia líder en el caos i la inferioritat i el Barça es va fer gran a través de l’ordre i la superioritat.

Una vegada l’equip, amb Hansi Flick al capdavant, va insistir a recuperar allò que va fer etern el Barça, Araujo va quedar relegat a uns llimbs perquè les seves virtuts van deixar de ser-ho i els seus defectes, abans esmorteïts, es van exposar. Qui guanyava duels, els va començar a perdre, i amb ell en el camp una sensació de derrotisme que ha impregnat l’últim any i mig. Stamford Bridge va evidenciar un passat que mai se’n va anar.

El Barça d’aquest curs té un problema amb la pilota i els rivals, cada vegada més conscients d’això, l’exploten copiant el que va donar resultats. Paris Saint-Germain, Sevilla, Elx i Chelsea han utilitzat la mateixa tàctica: aparellaments a l’home per tot el camp. Això ha revelat les carències d’alguns jugadors (com Araujo i Koundé a la mateixa banda) i l’excessiva dependència de Pedri i De Jong, aquest últim atordit i molt sol a Londres.

Assignatura pendent

Maresca, que s’havia postrat davant Flick en la prèvia, va destrossar des d’una pressió selectiva i agressiva el Barça, curtcircuitant el seu joc interior i obligant a proeses tècniques els seus jugadors. En aquest gota a gota, el Barça es va anar fent petit, i els errors grollers en el gol i l’expulsió van enfonsar el Barça en les seves pors. Aquest curs encara no ha guanyat a cap gran, una cosa que fa un any era tendència.

Al Barça se’l va veure sense ànima. No hi va haver posats de remuntada o de revolta, sinó una resignació silenciosa davant l’innegable. El Chelsea, que és un equip exuberant i molt estricte en el seu convenciment, no li va permetre entrar al partit i els de Flick se’n van adonar que alguna cosa ha canviat respecte al passat curs. Sense Pedri ni Raphinha de titulars, cervell i determinació de l’equip, al Barça li costa resituar-se en escenaris realment complexos. Els partits que es torcen tendeixen a anar entrant en una espiral negativa que li dificulta reconèixer-se.

Si alguna cosa ha de saber el Barça és que les temporades són ciclotímiques i cal saber surfejar els estats d’ànim. Fa un any, el Barça s’estava dessagnant en un mes de lliga terrible, amb sensacions estranyes i resultats nefastos, però després va ser capaç de cosir les seves ferides i recuperar el nivell desitjat. Avui, un any després, aquest Barça és un equip a mig fer, com si les virtuts passades estiguessin en letargia i les carències pendents de polir haguessin quedat intactes.

Notícies relacionades

El nou Espanyol d’Alan Pace s’enlaira amb orgull i rebel·lia

Florentino, contra tothom

Recuperar l’essència

A Flick li ha caigut mig equip a trossos, obligant a un sobreesforç gegant de la resta. Les temporades no es guanyen al novembre, sens dubte, però aquests tres mesos sí serveixen per assenyalar que alguna cosa no ha fet clic, que aquesta sensació que va enamorar el culer i li va permetre guanyar sobretot partint d’una il·lusió devastadora. Perquè la il·lusió va ser el motor que va impulsar el Barça, el que li va permetre guanyar abans de fer-ho, com si ja tingués la convicció que ho acabaria aconseguint. L’equip actual, que ja ha guanyat, necessita tornar a jugar com si mai no ho hagués fet.