Eduardo Mendoza, Princesa d’Astúries de les lletres

Gravetat i humor

D’aquesta doble faceta de Mendoza, la greu i la humorística, que s’insereix al seu torn en la tradició original de la novel·la moderna des de Cervantes, destaquen, en el primer grup obres com La ciutat dels prodigis (1986), La aventura del tocador de señoras (2001) i Riña de gatos, Madrid 1936 (2010), amb la qual va guanyar el Premi Planeta. Del segon grup sobresurten les genials Sin noticias de Gurb (1990) i El último trayecto de Horacio Dos (2002). En tot cas, la distinció resulta insatisfactòria per a la majoria de les novel·les de Mendoza, que solen combinar sempre el pes moral, la reflexió profunda sobre la societat contemporània i els seus mals, amb el gust per tot allò paròdic i absurd.

El jurat del Premi Princesa d’Astúries de les lletres, presidit pel director de la Real Academia Española, Santiago Muñoz Machado, ha destacat la "decisiva aportació" de Mendoza a la literatura espanyola en aquest últim mig segle amb "un conjunt de novel·les que combinen la voluntat d’innovació amb la capacitat d’arribar a un públic molt ampli, i que gaudeixen d’extens reconeixement internacional". De la seva prosa han assenyalat que inclou "tant el llenguatge popular com els cultismes més inesperats". Incideixen igualment en aquesta combinació de "sentit de l’humor" i "visió desimbolta i humanista de l’existència" de les seves novel·les.

Totes aquestes característiques converteixen Mendoza en el gran clàssic viu de la novel·la contemporània a Espanya, tal com va destacar també el jurat de premi Cervantes el 2016, quan va situar el barceloní "en la línia de la millor tradició cervantina", posseïdor d’"una llengua literària plena de subtileses i ironia" que va propiciar la seva extraordinària projecció internacional.

Entre el seu títols més populars, a més dels ja citats, hi ha El misterio de la cripta embrujada (1979), El laberinto de las aceitunas (1982), El año del diluvio (1992) i Una comedia ligera (1996). Autor molt vinculat a Barcelona, va ser un dels que millor va novel·lar la ciutat, en concret en el període finisecular en el qual s’emmarca la seva obra La ciutat dels prodigis.

Elogis de col·legues

Després de la lectura de la decisió a càrrec de Muñoz Machado, feta en públic ahir al migdia a l’hotel Barceló d’Oviedo, diversos membres del jurat van aprofundir en els motius i les circumstàncies del guardó. Així, l’escriptora María Dueñas, molt "il·lusionada" amb el premi a "un mestre", va posar l’accent en el "canvi d’ordre" que va suposar per a la literatura espanyola la publicació de La verdad sobre el caso Savolta fa ara mig segle i en la influència que ha tingut la seva obra, tant pel nombre de lectors com per la presència de llibres com Sin noticias de Gurb en el currículum de l’educació primària i secundària. Dueñas també va parlar de la bonhomia de Mendoza, un "grandíssim escriptor", va concloure, "molt volgut a tot Espanya, molt pròxim, i molt conciliador en el millor sentit de la paraula".

Notícies relacionades

Jacobs i la passió pel Barroc

Una eminència de la novel·la històrica

El també membre del jurat Sergio Vila-Sanjuán es va referir igualment al debut de Mendoza de fa mig segle que el va situar com "un dels autors més renovadors de la literatura espanyola" amb "un dels grans llibres de la democràcia". El periodista barceloní va recalcar, com també va fer Dueñas, el caràcter afable del seu paisà, un autor "ple d’alegria de viure, humor, amb un sentit grat de la vida", la seva dimensió internacional i el seu gran nombre de lectors.

"Hi ha molts nens espanyols que han après a riure amb Mendoza", va assenyalar. Aquestes característiques, va concloure Vila-Sanjuán, el converteixen en un autor "molt adequat per a la Fundació Princesa d’Astúries i per a la setmana d’actes". "Perquè Mendoza dona molt bé, té humor, i és divertit per a gent de totes les edats", va acabar afegint Vila-Sanjuán.