Duki, un diable generós amb les claus del Sant Jordi

Si Barcelona s’ha convertit en una de comodíssima segona residència per a aquesta gran família d’artistes argentins de nova generació és, en gran part, perquè Duki va repartir còpies de les claus. Aquest paper de sereno pertany, doncs, a aquest raper de nom imprès Mauro Ezequiel Lombardo (29 anys), com a just capdavanter del seu país a través d’una llegenda construïda i guanyada a les places de Buenos Aires. L’excusa que el portava ahir a la nit a un Palau Sant Jordi atapeït era el seu discontinu últim disc, Ameri, que va aprofitar per repassar en un primer bloc d’un concert que va començar tan encès com l’escenari, arran de Nueva era, tema que va fer que el terra cremés i fos impossible mantenir-hi els peus.

En una etapa de cançons més melòdiques i sobretot arrelades en el turment de l’estrella ("la fama me pasó por arriba como un tren", canta amb la barcelonina Lia Kali en l’alineada Constelación), Duki es va mostrar agraït d’haver pogut arribar a aquest estat de consciència i de pau mental que ha anomenat Ameri ("¿cómo no sentirse bien con todo lo que me ha dado la vida?"). Una nota: quan fer un concert al Santiago Bernabéu era una fita i no un miracle, ell va ser un dels primers a fer-ho. "Gràcies per acceptar-me a casa seva", va dir abans de rememorar la primera visita del 2018 i les posteriors i d’agrair a tots els implicats que s’hagi pogut celebrar un esdeveniment com aquest.

Notícies relacionades

El comte de Montecristo

Un màgic diàleg de gegants

Amb una disposició escènica diferent de la que va presentar fa dos anys, però també amb banda per foragitar els inquisidors dels instruments als escenaris i lluir el tarannà de rockstar que també té, Duki es va adreçar als seus seguidors: al trap, "a l’estil diable". El terra va cremar de nou, i fer bots va semblar l’única manera de sobreviure, des del més recent ([Free] 5202 Type Beat), l’èxit col·laboratiu (Sin frenos, amb Eladio Carrión) o clàssics carregats d’adrenalina com Goteo i Malbec.

Va interrompre el xou abans d’encarar el tram final per la via ensucrada (Antes de perderte, No me llores) i va tornar al frenesí, amb una part final accelerada per baixos foscos, a través d’algunes de les seves peces més endimoniades, entre les quals va sobresortir Hitboy, però va quedar en pessigolles per l’escomesa de força final sota el mandat de temes com She don’t give a Fo, Givenchy i la definitiva Hello cotto. Després de tot el sarau, no hi va ningú que li digués adeu, perquè Duki pot tornar quan vulgui. Té les claus.