El comte de Montecristo

Una dona jove amb estudis universitaris que viu en un àmbit urbà. Segons el Ministeri de Cultura aquest és el perfil de lector que predomina a Espanya. País on la població que llegeix llibres per oci ja supera el 65%. Temps enrere s’hauria recomanat convertir aquesta dada en pal·liatiu dels constants dies negres, quan tot sembla perdut. ¡I n’hi ha tants!

Ara això ja no és tan clar. No només perquè també depèn de què es llegeix i què s’entén del que s’ha llegit quan la comprensió lectora baixa entre els joves, sinó també perquè països tradicionalment envejats per la seva potència cultural estan demostrant que tampoc per a ells no tot és bufar i fer ampolles. França, per exemple.

Un 92% de la població francesa devora una mitjana de 17 llibres a l’any. Segueixen la consigna del seu insigne Flaubert, que va recomanar llegir per viure, no només per passar-ho bé. I encara menys per instruir-se com fan, deia, els ambiciosos. Una paradoxa ben curiosa perquè, en principi, un país llegit, això és suposadament instruït, hauria de saber com ha de superar la profunda crisi que el tenalla. Però no hi ha res que ho indiqui. Ben al contrari. A l’econòmica i social s’hi afegeix la política amb un ball de primers ministres reflex de la més profunda: la identitària.

Per evidenciar-ho, hi ha dues notícies de la setmana que ataquen directament la seva línia de flotació: el robatori de trossos de la seva història al Louvre a plena llum del dia i convertit per a la seva directora en un terrible fracàs, i el vint-i-tresè president de la República entrant a la presó per associació de malfactors. I és on encara hi ha avui Nicolas Paul Stéphane Sarkozy de Nagy-Bocsa (París, 28 de gener de 1955).

Condemnat a cinc anys sumats a dos més d’anteriors per finançament il·legal de la seva campanya presidencial del 2007, el també exalcalde i cinc vegades ministre va resumir el seu tràngol com el d’un home innocent i no pas el d’un polític, encara que l’extremada seguretat, la cel·la d’aïllament i el tracte rebut indiquin el contrari. La paradoxa que acompanya el cas Sarkozy és que es va deixar entabanar per l’histriònic Moammar al-Gaddafi, el dictador libi a qui va ajudar a enderrocar quan ja era a l’Elisi. La condemna avala els que sempre van sospitar que ho va fer per esborrar els indicis ara sentenciats.

Venjança

Notícies relacionades

Duki, un diable generós amb les claus del Sant Jordi

Un màgic diàleg de gegants

El detall més repetit en les cròniques de l’entrada de Sarkozy a la presó de La Santé és que es va emportar els dos volums de El comte de Montecristo. No és estrany. Si encara no l’ha llegit, el pot inspirar en la situació conflictiva per la qual passa. I si ja ho ha fet, probablement de nen, ara podrà recuperar les lliçons d’Edmond Dantès i aplicar-les a la seva nova condició. Entre reixes, compensant el seu mal amb el temps i el silenci per ordir una venjança. Després, una vegada lliure, i sabent que la venjança "no és digna de persones nobles però sí l’únic consol dels que han sigut tractats injustament", exigir la redempció perquè "l’home pot ser destruït però no derrotat".

"El que m’ha fet el que soc ara és la suma de totes les humiliacions sofertes en la meva infància", ha reiterat l’expresident. Una cosa semblant hauria pogut dir Alexandre Dumas sobre les seves desaventures de joventut. I si aquest autor ho va canalitzar en el seu personatge immortal, aquest personatge pot evocar avui al polític caigut que "no hi ha més dolor que el de recordar temps feliços en moments de desgràcia".