"Volia entendre millor el meu ofici de fer cançons"

En el seu primer disc en solitari, Guillem Gisbert desenvolupa el seu estil narratiu com a compositor i s’obre a l’experimentació sonora treballant amb diversos productors. L’estrenarà el 3 de maig a Apolo, camí de cites en festivals com Strenes, Primavera Sound, Embassa’t, Porta Ferrada i Portalblau.

¿Com va ser el pas de deixar de pensar en clau de Manel i començar a imaginar un disc en solitari?

El grup havia de ser un lloc estimulant, que no depengués de res que no fos tenir moltes ganes de fer cançons junts. I després de l’última gira, amb la pandèmia, vam tenir la sensació que necessitàvem parar i recuperar l’energia. Per mi,no era tant una necessitat de recerca artística, sinó personal. Tenia ganes de conèixer gent i d’entendre millor el meu ofici de fer cançons. Em vaig veure prenent notes per a cançons, com sempre, i en lloc de ser per a Manel, vaig començar a buscar productors amb qui treballar.

En l’àlbum conviuen uns quants, essencialment Jordi Casadesús (La Iaia), Anxo Ferreira (ex Novedades Carminha), Jake Aron (que va firmar els dos últims de Manel) i El Extintor, tàndem de Marcel Bagés i David Soler.

La meva intenció era anar provant. Ara els productors marquen la personalitat de les cançons, per l’influx del hip-hop, i es reuneixen en un lloc especialistes a fer beats, d’altres que fan hooks… No puc agafar una guitarra i omplir el silenci tot sol, de manera bonica, amb la meva veu. No crec que sigui el meu negociat.

Les cançons tendeixen als mitjos temps, amb introspecció i melancolia a Waltzing Matilda o Miracle a Les Planes.

Hi ha emocions que són més de banda i d’altres, d’individu. Ara trobo a faltar la sornegueria dels quatre tocant i mirant-se. Quan estàs sol a casa, hi ha emocions que no et surten de forma natural. Jo sé quines emocions d’un disc de Manel no són meves. Potser les meves en tendeixin més cap a això, el mig temps reposat i la melancolia.

Hi ha referències a la naturalesa de l’ofici de l’artista, per exemple, en el tema titular.

Complaer és la paraula clau de la cançó. Per què determinades psicologies actuen per complaure una autoritat. Complaure com a manera d’anar pel món. L’artista en concret sempre està buscant aquest aplaudiment.

Manel no ha fet aquest efecte.

L’indie es presentava de vegades com si no busqués complaure el públic. Però no. Qualsevol que pugi a un escenari té ganes que hi hagi molta gent davant i que les seves cançons agradin.

A Estudiantina diu que "el món va ser, és i serà, per sempre / dels estudiants sense vocació". Sembla el seu cas, ja que vostè va estudiar periodisme i va ser becari d’EL PERIÓDICO fa 20 anys, abans de trobar el seu lloc en la música.

Sí, això va ser cap al 2004. Soc d’una generació que, si hagués seguit el camí del periodisme, m’hauria costat col·locar-me professionalment. Però l’atzar em va portar a llocs estranys, com fer Els millors professors europeus (2008, el primer àlbum de Manel). L’absència de vocació la vaig patir bastant.

Al llarg de la seva carrera ha sobreviscut als canvis de modes, com quan va sorgir la quinta de Txarango, i ara l’escena catalana viu un sotrac amb el nou pop urbà, electrònic i filollatií ¿Què li sembla?

Han aparegut codis nous. Miracle a Les Planes parla que la nostra generació va voler complaure l’anterior, i ara fa la sensació que els de 20 són més agressius i han vingut a transformar. Hi ha coses, com els sintetitzadors i arranjaments, i la part rítmica, que m’agraden molt. I les lletres... poden ser lleugeres i que m’apassionin per això. Quan Julieta canta "trenca’m el cor per tercer cop", m’encanta aquest "tercer". Però ara surten coses que estan bé i d’altres no tant, com ha passat tota la vida. Perquè això del gran moment de la música catalana ho sentim cada cinc anys, ¿no? És el presentisme.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

A tot això, ¿Manel no s’ha dissolt?

No, en la vida és habitual que les coses passin en lletra petita i no amb exabruptes. Parlem cada dia. ¿Tornarem a fer un disc junts? Sí, però veurem quan ens va bé a tots. ¿Abans de 10 anys? Sí, podria acotar més, però ja ho anirem veient..