Deixi’s posseir per Antonia Susan Byatt

No acostumen a donar-se casos de germanes novel·listes. Sí, és veritat, hi ha les germanes (i el germà) Brönte, que tenien una genialitat paral·lela i d’alguna manera tentacular. ¿En quin sentit? En el que ningú va trepitjar el terreny de ningú. Cada una, i un, va fer el seu camí. Encara que només el d’Emily brillés de manera superior i maleïda, recargolada, i el de Charlotte, vuitcentista i perfecta. Hi ha un grapat d’altres exemples –com el dels germans King, en què només aquell que ha abandonat el cognom, Joe (Hill), ha tingut una mica de vol–, entre els quals destaca el de les germanes Drabble. Margaret i Antonia Susan. ¿Que no els sonen? Mmm, potser és perquè Antonia Susan va firmar amb les seves inicials (A. S.) i el cognom del seu primer marit, Byatt, des del començament.

"Sempre competim", va dir en una ocasió Margaret, la germana petita, nascuda només tres anys més tard que Antonia Susan, i centrada en una literatura sarcàstica i intimista, tan pròpia de la seva època –pensin en Elizabeth Taylor i en Barbara Pym, i afegeixin-hi allò que ha fet especial Claire Keegan, potser la seva deixebla més clara, pel que fa a foscor i a intimitat insuportable (insuportable en el bon sentit)–, que de vegades costa entendre’s fora d’ella. Però el cas és que segurament l’única que competia era ella, Margaret. Perquè A. S. en tenia prou amb la seva vida, el seu primer parell de fills, la seva feina, el divorci després de la mort del petit Charles, el seu segon parell de fills, la seva obsessió per Robert i Elizabeth Barrett Browning, heretada de la seva mare, Kathleen.

La invisibilització de les dones

L’ànima que es respira a Posesión, la novel·la que va publicar l’any 1990, en un moment en què, encara que no ho semblés, la invisibilització de la literatura feta per dones era ferotge –preguntin-se com és que no va firmar la novel·la com a Antonia Susan i mirin d’imaginar-se què hauria fet avui: ¿no troben que ni tan sols li hauria passat pel cap amagar-se rere les inicials per intentar… què: ser llegida sense prejudicis per tothom?–, és l’ànima de Charles i, en realitat, l’ànima de la mateixa Byatt, subjectant-se a l’única cosa que havia tingut sentit per a ella des del principi de tot: la possibilitat que la teva vida depengui de la vida d’un altre, o que sigui capaç de posseir-la, o que sigui ella la que et posseeixi a tu. Una obsessió que es capaç de sublimar-te i de mantenir-te sana i estàlvia alhora.

A. S. Byatt va escriure Posesión (premi Booker el 1990) durant dos estius després de renunciar al càrrec de professora que feia 11 anys que ocupava a la Universitat College de Londres. Feia almenys 15 anys que hi pensava. A diferència de la resta de les seves novel·les, explica en el pròleg de la reedició que s’acaba de publicar –i que arriba en un moment excel·lent per erigir-se en l’avantpassat més evident, sense anar gaire lluny, de La trama nupcial, de Jeffrey Eugenides, i per què no, El pasado, d’Alan Pauls, pel que es refereix a històries d’amor tempestuoses, abismals i formidables–, en aquest cas va ser el títol el que va aparèixer primer. Estava asseguda a l’antiga sala de lectura del Museu Britànic quan va li va venir al cap, recorda.

El que feia allà era observar "com Kathleen Coburn, la gran especialista en Coleridge, donava voltes i més voltes pel catàleg circular, i em vaig adonar que havia dedicat tota la seva vida a aquell difunt. I vaig pensar: ‘¿És ell qui la posseeix, o és ella que el posseeix a ell?". Va pensar a continuació que podria escriure una novel·la que es titulés Posesión i que tractés de les relacions entre els vius i els morts. "Seria com el relat d’un encanteri diabòlic", assenyala. Recorda que llavors ella mateixa investigava les cartes dels Browning: "I se’m va acudir la idea de dues parelles d’amants, una de moderna i una altra de plena era victoriana, que es posseïssin recíprocament en tots aquests sentits". Això exactament és Posesión, a més d’un clàssic d’una altura més que considerable.

Notícies relacionades

La Barcelona dels prodigis literaris

Fito Páez, salvatge i refinat

Una desaparició gairebé mística

La desesperació que recorre per tota la minuciosa construcció de la novel·la, no obstant, està relacionada amb alguna cosa que probablement la seva germana Margaret –la competidora– no va arribar a experimentar mai: la necessitat de no formar part d’un món en què el teu fill d’11 anys travessa un dia un carrer i no en torna a travessar mai més cap perquè un conductor borratxo l’esborra del mapa. Hi ha una desaparició palpable i gairebé mística en el dolor de Val –la noia de la parella moderna–, que sintonitza amb la inadequació de Randolph Henry Ash –el poeta victorià que està posseint o deixant-se posseir per Roland, l’investigador que surt amb Val– i amb la raresa desubicada Christabel, i és aquest un altre món que Byatt va construir per intentar evitar aquest. Llegeixin-la. No hi ha res que pugui competir amb una cosa així.