"A Rabin tornarien a matar-lo"

A Ibrahim Nasrallah, escriptor jordà d’origen palestí, de gira per Espanya, li crida l’atenció que els periodistes amb qui ha conversat li hagin demanat una condemna prèvia dels actes de Hamàs del 7 d’octubre. "Ningú em parla de condemnar els actes d’Israel a Gaza", assegura dolgut. Aquí no se li demanarà això, tan sols entendre per què Hamàs va preparar un casus belli que en un govern d’ultradreta com del de Benjamin Netanyahu només podia suposar una massacre que alguns han titllat de venjança.

Per a això caldria presentar Nasrallah, 69 anys, un poeta i escriptor que va néixer i va créixer en un camp de refugiats en terres jordanes després que els seus pares fugissin per la Nakba (literalment el desastre), que és com els palestins anomenen l’exili forçós després de la guerra àrabo-israeliana del 1948. Tota la història prèvia del seu poble l’ha explicat Nasrallah en 14 novel·les independents, un cicle titulat la Comedia palestina, que dibuixa 200 anys d’història des de la lluita contra l’Imperi otomà fins al final del mandat britànic a la zona. L’última és El tiempo de los caballos blancos (Universo de letras), que és la que ha presentat aquests dies.

"Els palestins necessitem que les petites històries quedin escrites perquè han arrasat amb tot el nostre passat. Quan vaig visitar Alburaj, el poble dels meus pares a 20 quilòmetres de Jerusalem, no vaig trobar res allà que em recordés el que m’havien explicat, no hi havia casa, no hi havia poble, només una fàbrica d’armament", explica. Establir un relat serveix perquè els palestins puguin identificar-se amb el seu passat, però també pot ajudar, pensa l’autor, que siguin compresos més allà que a Occident només puguin ser considerats o bé terroristes o bé víctimes. "Tenim una cultura, una filosofia i per descomptat, una història que ha de ser explicada".

La història de Nasrallah és la d’un nen que va créixer en la pobresa, en condicions infrahumanes. "En els anys 50 i 60 no existien les ajudes internacionals als refugiats d’ara. No hi havia escoles, no podíem accedir a la sanitat i la fam i el fred eren els nostres companys". Sorprèn que en una situació així un pugui convertir-se en poeta i en escriptor: "Tots necessitem expressar el que sentim. És una manera de guarir-se. Aviat vaig comprendre que escriure amb tant dolor al voltant em feia bé i en certa manera he sigut molt afortunat perquè he pogut continuar fent-ho tot i que les condicions no fossin les millors".

Assegura que no va buscar el compromís polític, que va ser la dura realitat la que li va saltar a la cara. Quan tenia 22 anys va denunciar l’apartheid de Sud-àfrica i en els anys en què va exercir com a professor a l’Aràbia Saudita, un país ric, va posar el focus en la pobresa. Després d’escriure històries d’amor se li va imposar la realitat del seu país d’origen i amb més intensitat encara des de l’octubre passat. "Gaza és un lloc totalment ocupat on no saps si el teu fill tornarà amb vida de l’escola. En un camp de refugiats una noia va pujar a la teulada per rescatar el seu gat i la van disparar. A un nen palestí li va preguntar la televisió què volia ser de gran i va respondre que ‘res, no em faré més gran, abans em mataran’".

Context històric

Per això les pretensions de Hamàs amb els seus actes el 7 d’octubre s’han de situar, per a l’escriptor, en un context històric que, diu, no es pot obviar. "Ens preguntem per què Hamàs va fer una incursió de quatre hores, però potser oblidem que Israel porta 75 anys de guerra contra Palestina. Si estem oprimits, la resistència respon. El que va fer Hamàs només és l’1% del que s’està fent amb els palestins. Des de fa 20 anys, cada tres o quatre anys hi ha hagut una agressió a la Franja de Gaza. Ara mateix hi ha 2,3 milions de persones a Gaza bloquejades per terra, mar i aire". A més, afegeix, Israel també està atacant Cisjordània i allà no exerceix Hamàs.

Notícies relacionades

Més vendes en un Comic Barcelona que ha registrat 110.000 visites

Sols i amb una discapacitat

Davant tanta desolació, podria obrir-se una mínima bretxa d’esperança gràcies a països com Bèlgica, Irlanda i Espanya que s’han posicionat en contra de la matança de civils gazatís. Fins i tot el govern nord-americà ja no brinda un suport monolític a Netanyahu. L’escriptor ho veu insuficient. "A Israel no li importa l’opinió pública ni les manifestacions".

L’opció dels dos estats és l’única que, segons l’escriptor, podria resoldre el conflicte, però això, afegeix, no passarà: "L’Israel de Netanyahu només reconeix el palestí finat i amb el seu nacionalisme ha aconseguit que l’esquerra també se sumi a l’extremisme. Lluny queden els temps d’Isaac Rabin, que va aconseguir firmar un acord amb Arafat. Però a Rabin el va matar un israelià, no s’ha d’oblidar, i amb ell la possibilitat d’una entesa. Si Rabin fos viu tornarien a matar-lo". n