«La vida en parella és una cosa completament antinatural»

Felicitats per la seva Palma d’Or. ¿Què se sent al guanyar-la?

Quan me la van entregar em va envair una emoció increïblement física, mai abans havia sentit una cosa així. I després vaig trigar setmanes a assumir que l’havia guanyat, i que tan sols era la tercera dona en tota la història a guanyar-la. Fer pel·lícules és gairebé sempre un treball molt solitari, així que resulta molt gratificant rebre un reconeixement i un amor tan massius. En qualsevol cas, tot i que el premi m’ha canviat la vida, tinc la intenció de no deixar que afecti el meu procés de treball. Em donarà més facilitats, i espero que això no m’empenyi a acomodar-me.

Anatomía de una caída no és una intriga judicial corrent. Al final, si la seva protagonista és innocent o culpable resulta ser una qüestió secundària...

En efecte, vaig voler utilitzar el sistema judicial sobretot com a vehicle a bord del qual reflexionar sobre la parella. Sobre el que significa viure amb una altra persona i buscar igualtat en la relació; sobre les històries que ens expliquem quan vivim junts, sobre el que donem a l’altre i el que esperem rebre de l’altre. I també sobre la impossibilitat mateixa del projecte conjugal. A dir veritat, crec que la vida en parella és una cosa completament antinatural, i per tant els mecanismes de totes les parelles són un misteri.

Va escriure la pel·lícula juntament amb el seu company sentimental, Arthur Harari. ¿Estan les disputes domèstiques que hi apareixen inspirades en la seva pròpia experiència?

Oh, de cap manera. Vam començar a escriure-la durant la pandèmia, amb la intenció d’escapar de l’aclaparament generat pel confinament fantasiejant sobre discussions de parella. A l’acabar el guió, vam tenir la sensació que se’ns n’havia anat la mà, que la relació que havíem creat era massa brutal. Per això m’ha sorprès com s’identifica el públic amb ella. Molta gent se m’ha acostat després de veure la pel·lícula per dir-me: "Jo estic passant exactament pel mateix". L’única resposta que se m’acut en aquests casos és: "Vaja, ho sento".

¿D’on prové el seu interès en les convencions del cine judicial?

Quan era jove somiava ser advocada, i passava molt temps en els tribunals. Llavors era molt ingènua, i creia que aquell era el lloc on es descobria la veritat. Avui, en canvi, aquest món m’interessa perquè sé que és just el contrari: un lloc on les vides de la gent són convertides en ficcions, en relats; la realitat i la veritat sobre una persona és completament distorsionada a fi de defensar-la o de condemnar-la. I un dels meus objectius amb la pel·lícula ha sigut demostrar com un judici com el que s’hi detalla és un veritable malson per a l’acusada, perquè la seva pròpia vida li és arrabassada.

En aquest sentit, ¿pot la pel·lícula entendre’s també com un retrat del sexisme que impera en el sistema judicial?

En el sistema judicial i en la societat en general. He volgut mostrar com una dona podria veure’s castigada per la seva intel·ligència, el seu èxit, la seva ambició i la seva fortalesa mental. La meva protagonista és una persona no sempre amable, que fa sempre el que vol, que prioritza la seva carrera sobre la seva família i no respecta les normes establertes sobre la sexualitat i la monogàmia, i que a més es nega a exercir de víctima plorosa per convèncer els jutges. A ulls del tribunal, això la converteix en sospitosa.

Vostè ja ha fet diverses pel·lícules protagonitzades per dones a qui no importa gens l’opinió que l’espectador tingui d’elles, i aquest tipus de personatges femenins continua sent inhabitual en el cine. ¿Per què ho creu?

Perquè continuen imposant-se sobre les dones una sèrie d’expectatives creades per la mirada masculina, i partint de les quals no se’ns permet ser complexes i contradictòries. Quan jo vaig començar a fer pel·lícules, el feminisme encara no es considerava un tema cinematogràfic rellevant, però des d’aleshores, en efecte, he passat molt temps reflexionant sobre què significa ser una dona i per què sovint se’ns tracta com a monstres per tenir comportaments que són perfectament acceptats en els homes. Sí, hi continua havent un problema de representació.

Segurament, molta gent li ha preguntat si la protagonista de la seva pel·lícula és culpable o innocent...

Per descomptat.

¿I quina és la seva resposta?

Per a mi era molt important que la pel·lícula no contestés a aquesta pregunta. Pot ser que ella el matés i pot ser que no, o potser és responsable d’haver-lo incitat al suïcidi, o potser va acabar amb la seva vida de manera accidental... No podem saber-ho. Òbviament, jo sí que sé la veritat de l’ocorregut. I potser la revelaré algun dia, d’aquí a molt temps.

Senyora Triet, ¿esperava la polèmica generada al maig pel seu discurs d’acceptació de la Palma d’Or?

No em vaig plantejar per endavant les conseqüències que les meves paraules podrien tenir. Jo he pogut fer cine gràcies al sistema de finançament de pel·lícules que hi ha al meu país, i que és l’enveja de la resta del món, i l’únic que vaig voler dir és que és important protegir-lo. No em penedeixo del que vaig dir.

Notícies relacionades

Savall reviu el Schuman líric

‘Woman’ premia els millors productes i marques de bellesa

¿Creu que la controvèrsia va influir en l’elecció d’A fuego lento, i no d’Anatomía de una caída, com a pel·lícula representant de França en els Oscars?

No puc saber-ho. Va ser una gran desil·lusió, però no vull dir res dolent de la pel·lícula seleccionada. Admiro el seu director. n