Barcelonins, no abandoneu la plaça Reial

Fa molt que els barcelonins anem interioritzant que el que passa Rambla avall té cada vegada menys a veure amb nosaltres, i per això és transcendental que el Jamboree (com el Sidecar, el Harlem Jazz Club i el Marula Café) segueixin allà, combatent la idea que aquella és una zona perduda. Parlem aquí d’un laboriós complex que inclou Los Tarantos i el flamant Jamboree 3 (escenaris que Mas desitja connectar per dins, quan es formalitzi d’una vegada la ja cursada llicència), i qui no en té prou amb subministrar-nos música en viu durant tota la temporada: també ho fa ara, en ple agost, a contracorrent, acollint dotzenes de concerts en els quals el jazz es creua amb el blues, el gòspel, el hip-hop i les músiques llatines.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

En els últims anys, la música s’ha convertit en un ingredient del que, malgrat tot, podem continuar anomenant ‘marca Barcelona’, però ho ha fet a través de les seves cites multitudinàries: grans festivals (creats aquí), concerts d’estadis. I la vida escènica d’altres formats, disseminada per la ciutat, ¿no s’ha d’incorporar a aquesta identitat? D’això em parla Joan Mas, tot i que el plantejament podria sonar contradictori: ¿així, volem públic barceloní, però també turistes (facció cultivada)? Doncs d’això es tracta, entenc. I comptant per aconseguir-ho amb més consciència de tot aquest potencial per part de les administracions. «El problema és que als polítics no els agrada la música», deixa anar ell, citant com a alta excepció Pasqual Maragall (que una nit va arribar a cantar amb Paco Ibáñez un tema de Brassens al mateix Jamboree). I a tot això, la veu dels veïns s’interposa cada dia una mica més a la pràctica de la música en viu.

Per sort, el públic respon, a l’hivern i a l’estiu, i priva el Jamboree de seguir els passos d’aquests colmados, sastreries o cines històrics que quan tanquen sobtadament fan córrer rius de llàgrimes fins que algú formula la pregunta fatal: ¿quant temps fa que no els trepitjaves?