Mick Jagger, cantant i corrent als 80

Michael Philip Jagger arriba a aquests dígits personificant els atributs del rock en el seu estadi més literal i atlètic. No fa gaire, l’estiu del 2022, va tornar a bellugar-se pels estadis amb els Rolling Stones. El grup té, pel que sembla, un àlbum amb cançons noves, el primer des del 2005, a punt per a la pròxima tardor, amb registres pòstums del bateria Charlie Watts i el reenganxament, en alguns temes, del baixista Bill Wyman. La indústria pressiona perquè els Stones s’embarquin en una nova gira l’any que ve. Depèn d’ells i, sobretot, de Jagger, a qui li toca el paper més exigent.

Sense perdre pistonada

La caricatura ens pinta el Dorian Gray crònic i vanitós, i el maquiavèl·lic home de negocis, però parlem, en primer terme, del ‘frontman’ definitiu d’una era, el cantant l’estil del qual i actitud han resultat més influents en els últims 60 anys. Potser, com va apuntar una vegada, precisament, Charlie Watts, deixant de banda dos portents afroamericans, James Brown i Michael Jackson. «Córrer i cantar alhora, i fer-ho bé, i sense desafinar, ni quedar-te sense manxa, no és gens fàcil», fa notar a aquest diari Gay Mercader, el promotor que ha portat els Stones a Espanya en la majoria de les ocasions des del seu debut barceloní el 1976. Que ho té clar: «Jagger està infravalorat com a cantant».

Tot i que anava per a economista, el va poder, des del principi de tot, la passió pel blues, que va compartir amb Keith Richards i que va omplir els primers concerts dels Stones (el 1962) d’assalts fogosos a clàssics de Robert Johnson, Jimmy Reed o Muddy Waters. En el pas a la composició va cobrar forma el tàndem Jagger-Richards, creador del gruix del catàleg stone. El deute amb el blues mai ha prescrit: una dècada enrere, la parella pagava el funeral del pioner guitarrista Hubert Sumlin.

Armonicista ‘bluesy’

Els Glimmer Twins, ‘brillants bessons’, així es va batejar l’entesa Jagger-Richards, han treballat amb una entesa íntima i, en general, és difícil traçar amb un bisturí quina part de cada cançó va crear l’un i l’altre. I l’influx del blues s’adverteix en un altre dels talents de Jagger, el de fi armonicista, no sempre esmentat i que ha deixat bons registres en temes com ‘Gimme shelter’ o ‘Midnight rambler’, així com en el fins ara últim àlbum dels Stones, el disc de versions ‘Blue and lonesome’ (2016).

Però a més de músic, Jagger és una celebritat, i els que l’han tractat parlen de la distància entre la seva dimensió privada i pública (a tot un Bono, aquesta «polaritat» el va deixar «atònit»), així com la seva habilitat per manejar la premsa i evitar declaracions estridents. En contrast amb Keith Richards, que, l’any 2018, quan Jagger va ser pare per vuitena vegada, va deixar anar, en una broma que se li va escapar de les mans, que s’hauria de sotmetre a una vasectomia (després es va disculpar). Jagger és capaç de ventilar preguntes incòmodes sobre episodis del passat assegurant que no recorda res.

Traïció superada

Notícies relacionades

Lliçons estètiques

Patricia Evangelista , periodista: "Duterte no va mentir: va dir que mataria els seus ciutadans i ho va fer"

Però, si encara avui, quan es parla d’un triomfador o un ídol, es pot dir d’ell que «és una estrella del rock» (tot i que el rock ja no sigui la música més popular), és en bona mesura per Mick Jagger, vedet imperial malgrat que la seva història no és lliure de relliscades i fiascos: la seva faceta d’actor i els seus intents com a cantant en solitari. «La gran traïció», qualificava el guitarrista al seu llibre de memòries, Vida.

Jagger és descrit com «un tipus molt culte i informat, amb contactes als més alts nivells polítics», assegura Gay Mercader, que després d’haver treballat tantes vegades amb els Stones, es mostra escèptic aquesta vegada davant la hipòtesi d’una nova gira mundial. «No sé fins quan pretén el públic que Jagger continuï practicant aquestes exhibicions físiques», cavil·la. Al cap i a la fi, serà ell i només ell qui prengui la decisió (quatre anys després de superar una operació de cor). La història, el catàleg i la mitomania pesen, però recordem que, com va assenyalar una vegada Charlie Watts, «al Mick li importa un rave el que va passar ahir; l’únic que li interessa és el demà».