Barcelona no és perfecta: Peter Gabriel passa de llarg

¿La raó? Resulta determinant la punxada de públic en la seva última visita, el 2010, a un Palau Sant Jordi al qual només es van acostar unes 4.000 persones (i una xifra semblant va registrar la data a Madrid). És cert que era un concert estrany, orquestral i basat en les versions de cançons alienes, ¿però quin promotor s’arrisca després d’això? Tot i que se sol pensar que és l’artista qui tria les places on actua, el més corrent és que vagi allà on li truquin. No és que Peter Gabriel ens castigui amb la indiferència: és més aviat al revés. I les promotores són empreses privades, no institucions filantròpiques.

Parlo de Gabriel perquè el meu amic Maciek, polonès-català (valgui la redundància), l’ha anat a veure fa uns dies a Amsterdam i em parla de les excel·lències del concert, amb aquesta banda de resolució infinita (Tony Levin, David Rhodes, Manu Katché), el xou imaginatiu i el repertori imperial. Amb noves cançons: sense fer gaire soroll, l’excantant de Genesis està publicant un nou àlbum per etapes (el primer en dues dècades), i místic ell, ho fa d’una manera original: un tema cada mes, coincidint amb les nits de lluna plena. Ja ha tret sis cançons i s’espera que el disc complet, ‘i/o’, vegi la llum a finals d’any.

Notícies relacionades

Oliver Laxe continua fent-se gran a Canes

Densa simfonia del dolor heretat

Però el desacord amb Gabriel no és un cas tan excepcional, i ens porta a la memòria altres disrupcions als nostres escenaris quan parlem de llegendes del pop i el rock. The Who ha trigat 60 anys a debutar a Barcelona, i l’altra nit no va omplir (ni de bon tros) el Sant Jordi.

I hi ha una llista d’artistes de la primera divisió que mai s’han deixat veure per aquí (ni per cap altra ciutat espanyola) en les seves rondes europees: del ja impossible Tom Petty a Fleetwood Mac, passant per Steely Dan, John Mellencamp o l’extint grup Rush. Per no parlar de la diva Barbra Streisand. O a les lligues de culte rocker, la molt cobejada Tedeschi Trucks Band. Ningú és perfecte, ni tan sols Barcelona, que tot i que es pugui posar formidable lluint el seu lideratge ibèric, de vegades es deixa enlluernar per les vedets del moment i no hi és pel que hi ha de ser.