Crònica d’un crim anunciat: el cas real que va inspirar ‘As bestas’

Havien passat quatre anys i mig des de la desaparició de Martin Verfondern, un holandès d’origen alemany, quan el seu tot terreny va ser descobert accidentalment el juny del 2014 en un bosc d’A Veiga, a Ourense, durant un control forestal realitzat en helicòpter per la Guàrdia Civil. Tres dies després, a uns 95 metres del vehicle, es van trobar les restes del cos de Verfondern que les aus rapinyaires no havien arribat a devorar; només es va recuperar el 13% del seu esquelet. La troballa va donar peu a la resolució d’un crim que havia estat un lustre sense resoldre malgrat que, en realitat, el ventall de sospitosos era molt limitat.

Un poble, dues famílies

Verfondern i la seva dona, Margo Pool, s’havien instal·lat a la regió el maig de 1997; concretament a la localitat de Santoalla, un poble fantasma on van decidir materialitzar la seva utopia particular posant en marxa una granja ecològica. Al lloc només vivia una altra família, els Rodríguez, formada per quatre membres: Manolo, el patriarca; Jovita, la seva dona; Julio, el fill gran, i el seu germà Juan Carlos, afligit d’una discapacitat psíquica del 65%. Al principi la convivència va ser harmoniosa. Els nouvinguts compartien dinars amb els seus veïns i fins i tot utilitzaven la seva aigua calenta i el seu telèfon. Però la relació no va trigar a deteriorar-se.

Els problemes van començar a aflorar a mesura que Martin intentava emprendre millores modestes al poble i topava amb l’oposició dels Rodríguez; per ells, el fet que aquell foraster volgués instal·lar una presa d’aigua o netejar la runa dels carrers era una forma d’agressió i fins i tot una invasió, sobretot quan la granja dels holandesos va començar a atraure motxillers procedents de diferents punts del món a la recerca d’aprenentatge pràctic sobre el mètode de vida naturista. El conflicte definitiu, en tot cas, va esclatar temps després, quan Verfondern va exigir la seva part dels ingressos resultants de la venda de la fusta extreta als boscos pertanyents a Santoalla. Fins aleshores, com que ningú més habitava el lloc, Manolo i la seva família havien sigut els únics beneficiaris d’aquella compensació i no estaven disposats a compartir la seva part ni d’aquest benefici ni dels ingressos que en el futur resultessin d’una possible instal·lació de turbines eòliques a la zona. Després de negar-se a deixar que la parella ingressés en l’associació veïnal, aquest conflicte va arribar als tribunals.

Ramat degollat

A partir de llavors, la guerra freda entre els dos bàndols es va anar escalfant. «El vell veí que viu a dalt, Manolo, es creu el cap del poble», se sent denunciar Martin en unes imatges gravades al seu dia per un noticiari local i posteriorment recollides en el documental ‘Santoalla’ (2016), dirigit pels nord-americans Andrew Becker i Daniel Mehrer. L’holandès va instal·lar càmeres de vigilància al voltant de casa seva i va començar a portar sempre una altra amb ell, amb la qual va recollir proves per demostrar que el seu bestiar freqüentment apareixia enverinat o degollat, que les seves collites eren arruïnades amb pesticides, que ell i la seva dona patien assetjaments constants en aquell poble remot on no hi havia testimonis que poguessin donar fe del que estava passada (en la citada no-ficció també es pot veure com Verfondern descobreix que una de les seves cabres ha sigut vestida amb la jaqueta del fill gran dels germans Rodríguez, que guardava una bala en una de les butxaques). Ja havia entregat les gravacions tant a la Policia i la Guàrdia Civil com a la premsa quan el Tribunal Suprem va confirmar que els estrangers havien de ser considerats pagesos i, per tant, tenien dret a la seva part dels beneficis per la venda de fusta. Però això no va impedir la seva mort.

Des que Martin es va esfumar el 19 de gener del 2010 es van organitzar batudes i recerques amb georadar, però la complicada orografia de la muntanya va mantenir ocult el seu rastre. Durant la investigació, la família Rodríguez va negar qualsevol forma de participació en la desaparició. Però quan es van trobar l’automòbil i les restes humanes, Juan Carlos va confessar que havia disparat al seu veí «perquè sempre conduïa com un boig»: es va trobar enmig de la carretera amb l’holandès, que anava amb el seu cotxe, i li va disparar a través de la finestreta. El seu germà Julio el va ajudar a fer desaparèixer el cos conduint el tot terreny de Verfondern a uns 19 quilòmetres de distància i cobrint el vehicle amb branques de pi abans de calar-li foc. 

Per evitar aquell desenllaç n’hi hauria hagut prou amb escoltar les denúncies de la víctima. Martin sabia que moriria aviat i a través de les seves gravacions fins i tot havia assenyalat Juan Carlos com el seu futur botxí –«ja estàs gras perquè et mati, vaig a per tu», se’l sent dir en les gravacions–. Tenia clar que aquell home amb la intel·ligència d’un nen de 10 anys s’acabaria deixant portar per la ira i que li dispararia amb el rifle que sempre portava penjat a l’espatlla malgrat no tenir llicència per utilitzar-lo o amb alguna de les 12 armes de foc que els Rodríguez tenien a casa.

10 anys de presó

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El juny del 2018 Juan Carlos va ser condemnat a 10 anys i sis mesos de presó. La seva discapacitat va fer que el seu delicte fos considerat un homicidi, no un assassinat, i el va salvar d’una pena encara més greu. Julio va quedar-ne absolt, ja que la llei espanyola eximeix de responsabilitat penal l’encobriment d’un germà, tot i que se li va imposar una ordre d’allunyament de Margo i de Santoalla per un període d’11 anys i mig. La viuda ha continuat vivint al poble. Ella i els seus gossos i els seus gats i les seves cabres són els únics habitants del lloc.

La història que inspira ‘As bestas’, en resum, és tan vella com la humanitat: parla de la lluita pel territori i dels perills que comporta aïllar-se de la societat. També ofereix variacions de diferents formes de xoc cultural: el conflicte entre un home decidit a transformar un lloc en ruïnes en un epicentre d’agricultura i ramaderia progressistes, d’una banda, i aquells que veuen aquesta actitud com una amenaça als seus costums i tradicions; la col·lisió entre el nouvingut arrogant que vol imposar el seu mode de vida als locals i els qui necessiten exercir de cacics, fins i tot si els seus dominis no són més que pedres, runa i males herbes.