Orion: la tràgica història del cantant que es va fer passar pel fantasma d’Elvis

El dolent del conte es diu (es deia; va morir el 2009) Shelby Singleton i era un executiu discogràfic especialitzat en música country del diccionari del qual havia desaparegut la pàgina que contenia la paraula ‘escrúpol’. El 1969, Singleton, que havia abandonat la vicepresidència de Mercury Records per fundar una companyia independent, va adquirir el gloriós catàleg de Sun Records en una operació de què quedaven excloses les gravacions que Elvis Presley havia fet per al llegendari segell de Memphis, els drets de les quals pertanyien a RCA. Poc després de la compra, va arribar fins a les seves oficines una cinta gravada per un cantant desconegut de Pascagoula, Mississippi, amb un timbre vocal molt semblant al d’Elvis. I Singleton va començar a maquinar un pla d’allò més tèrbol.

Un signe d’interrogació

La veu de la cinta pertanyia a Jimmy Hodges Hollis, un paio que havia fet els seus primers passos com a artista interpretant el repertori d’Elvis en clubs de Geòrgia i Alabama i que, després de veure com el seu primer ‘single’ desapareixia sense causar el més mínim impacte, es guanyava la vida ensinistrant cavalls. Singleton el va convèncer per gravar dues cançons, ‘That’s all right’ i ‘Blue moon of Kentucky’ (justament, els dos primers números que Elvis havia gravat a Sun), i les va publicar en un ‘single’ en què el nom del cantant va ser substituït per un gran signe d’interrogació.

El tosc engany amb prou feines va despertar l’interès de ningú (més enllà d’RCA, que va amenaçar amb una demanda), i un segon ‘single’, amb la cançó original ‘Changing’, no va tenir millor sort. Jimmy Ellis es va desvincular de Sun i durant els anys següents va publicar amb el seu nom diversos discos a Boblo Records, una petita discogràfica de Macon, Geòrgia. El seu últim ‘single’ per a Boblo es va titular ‘I’m not trying to be like Elvis’ (‘no pretenc ser com Elvis’).

I llavors, l’agost del 1977, Elvis va morir.

L’estrella que va fingir la mort

L’atzar va voler que, uns quants mesos després de la mort del Rei, Shelby Singleton topés amb el manuscrit d’una novel·la escrita per Gail Brewer Giorgio i titulada ‘Orion: The living superstar of song’ en què es relaten els avatars d’un popularíssim cantant obès i addicte a les drogues que viu reclòs en una mansió –Dixieland– i que simula la seva pròpia mort per escapolir-se de les obligacions de la fama i de la tirania d’un mànager ultracontrolador. Singleton ho va veure clar: s’havia de recrear la història amb un Orion de carn i ossos. I va tornar a reclutar Jimmy Ellis.

La primera fase de l’operació va consistir a publicar un disc de suposats duets (‘Duets’, es va dir) en què la veu d’Ellis es va superposar a unes gravacions antigues de Jerry Lee Lewis. Als títols, el misteriós cantant apareixia acreditat únicament com a «Friend» (‘amic’), però es va fer córrer el rumor que, en realitat, era l’Elvis. Aquesta vegada, van ser molts els qui van picar (el disc va superar el milió d’exemplars venuts), fins que la discogràfica va sortir a desmentir els rumors i a anunciar, amb tota serietat, que l’home que acompanyava Jerry Lee a l’estudi era... Orion.

El renascut

Va ser llavors quan va veure la llum el primer elapé d’Orion, titulat ‘Reborn’ (‘renascut’), un vinil de color daurat amb el segell de Sun Records i embolicat en una portada de gust dubtós en què un cantant emmascarat molt semblant a Presley sortia d’un taüt. La publicació, gairebé simultània, de la novel·la de Gail Brewer Giorgio i l’afany dels tabloides d’alimentar el mite que Elvis continuava amb vida van empènyer la carrera del fantasmal ‘impersonator’ de nom galàctic, que entre el 1978 i el 1982 va gravar ni més ni menys que 11 àlbums i es va inflar a fer gires pels estats del sud (va arribar a ser teloner de Kiss).

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

L’únic problema era que Jimmy Ellis odiava ser Orion. Obligat per contracte a aparèixer sempre en públic vestit com el Rei i amb la màscara posada (fins i tot quan sortia a menjar a un restaurant), el cantant de Pascagoula se sentia anul·lat com a artista i com a persona i va començar a patir trastorns mentals (es va aferrar a la convicció delirant que el seu pare biològic, que mai va conèixer, era en realitat Vernon Presley, el pare d’Elvis). El 31 de desembre del 1983, al final d’una actuació en una fira agrícola a West Springfield, Massachussets, Ellis es va arrencar la màscara i, davant 5.000 persones, va proclamar la seva identitat veritable. Shelby Singleton, que es va sentir ultratjat, va rescindir tots els contractes que vinculaven Jimmy Ellis amb Sun Records i va donar per cancel·lada l’etapa d’Orion. 

Arribats a aquest punt, no cal un màster en Grans Tragèdies Americanes per intuir que la història acabarà malament. El cantant es va intentar mantenir actuant sota diferents noms (i, curiosament, sovint emmascarat), però els ingressos van minvar tant que es va veure obligat a obrir diversos negocis per subsistir-ho. En un d’ells, la casa de préstecs Jimmy’s Pawn Shop, a Orrville, Alabama, el va sorprendre el 12 de desembre del 1998 la visita d’un lladre armat. Jimmy Hodges Ellis, l’home que va invocar l’esperit d’Elvis disfressat d’Orion, va morir d’un tret als 53 anys. La seva peripècia extraordinària va ser reconstruïda el 2015 per la cineasta Jeanie Finlay al documental ‘Orion. The man who would be king’. Com diuen els anglesos, més estrany que la ficció.