Cinc discos de Núria Feliu que mereixen un rescat

‘Núria Feliu amb Tete Montoliu...’ ( 1965)

A proposta del crític Albert Mallofré, la Feliu va començar a col·laborar amb el pianista Tete Montoliu, i de la trobada va sorgir una productiva societat musical el primer fruit de la qual va ser aquest elapé memorable, en el qual, amb el suport del contrabaixista Eric Peter, el bateria Billie Brooks i el saxofonista Booker Ervin, la jove cantant de Sants es menja un repertori d’estàndards jazzístics amb l’aplom i la personalitat d’una veterana. Deu cançons gravades en un parell de sessions entre les quals destaca el sensacional ‘Tot és gris’, adaptació del clàssic ‘Misty’ amb lletra en català de Jaume Picas.

‘Núria Feliu, Lou Bennett i els seus amics’ (1966)

El quintet de l’ábum anterior repeteix amb l’única substitució de Booker Ervin per l’organista de Filadèlfia Lou Bennett i el resultat és un nou triomf artístic en el qual Núria Feliu consolida el seu personalíssim fraseig i el seu domini del ‘tempo’ per fer seus sense aparent esforç números com ‘Georgia on my mind’ (‘Geòrgia, Geòrgia’), ‘Satin doll’ (‘Nina de seda’) i ‘They can’t take that away from me (‘Ningú no ho podrà saber com jo’). Avui és un disc de culte molt apreciat pels col·leccionistes de jazz vocal i reverenciat per músics com el cantautor britànic Robert Wyatt.

‘Homenatge a la Misstinguet’ ( 1971)

Un any després de fer un viratge estilístic per protagonitzar una incursió en el món del ‘cuplet’ (‘El cuplet de Barcelona’), la Feliu reincideix en el gènere amb un festiu homenatge a Mistinguett, la vedet, cantant i actriu francesa que va regnar als teatres parisencs en les primeres dècades del segle XX. Amb arranjaments i direcció musical de Lleó Borrell i versions catalanes de Josep Maria Andreu, la de Sants imposa la seva personalitat vocal sobre títols fundacionals de la ‘chanson’ cabaretera com ‘La xava’, ‘Els barbuts’, ‘L’acordió’ i aquest ‘Ja us he reconegut’ que quedarà com a peça ineludible en els seus recitals.

‘Escolta’m’ (1975)

Entossudida a demostrar que la llengua catalana és perfectament vàlida per abordar qualsevol gènere, la cantant s’associa amb el trio Los Guacamayos (Narcís i Albert Vidal i Josep Mira) per gravar un insòlit disc de boleros clàssics popularitzats per grups com Los Panchos i bolcats en la llengua de Verdaguer pel poeta Josep Maria Andreu. L’elapé resultant transcendeix de llarg la condició de caprici exòtic gràcies a la convicció d’una Feliu que sap portar al seu terreny peces tan populars com ‘Flores negras’ (‘Vine’), ‘Júrame’ (El vull tant) o ‘Nosotros’ (‘Escolta’m’).

‘Viure a Barcelona’ (1979)

Notícies relacionades

Mor la cantant Núria Feliu als 80 anys

Núria Feliu: reaccions a la mort de la cantant

Barcelona va ser sempre una de les grans passions de Núria Feliu. I d’aquesta passió en va néixer un dels seus discos més interessants, ‘Viure a Barcelona’, que reuneix una desena de cançons sobre la capital catalana escrites expressament pel cantautor i poeta manacorí Guillem d’Efak i musicades per Antoni Parera Fons. En la seva visió de la ciutat, l’àlbum combina el rampell emocionant amb la crítica hiperlúcida («la prostituïda / venuda i traïda / on les parets criden / eslogans, mentides», canta la Feliu a ‘Estimo Barcelona’). Va guanyar el premi al millor disc de l’any de Ràdio 4.