La soledat ¿volguda? de Sánchez

1

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

27 de juny del 2025. 00:42

0 Comentaris

J.J. Guillén / EFE

L’antiamericanisme és un signe d’identitat per a certa esquerra espanyola, amb l’excepció de Felipe González, a qui els germans Solana van seduir a l’entesa en els ja llunyans anys 80 del segle passat. Zapatero va protagonitzar, des de l’oposició, el gest de no aixecar-se al pas de la bandera nord-americana en una desfilada del 12 d’octubre i va iniciar el seu mandat retirant, gairebé sense avisar, les tropes de l’Iraq, després que Aznar posés els peus a sobre de la taula al ranxo de Bush i es fes la foto de les Açores. Sánchez no havia trepitjat mai aquesta durícia i en temes com el Marroc ha seguit a ulls clucs la política de Washington, fins i tot amb la incomprensió de l’oposició del PP. Però fa temps que els alquimistes de la Moncloa busquen el cara a cara amb Trump: seria la cúspide de la polarització. Trump contra Sánchez, Vox contra el PSOE, deixant el PP en terra de ningú i Sumar sense oxigen al flanc esquerre. De manera que, en plena tempesta pel cas Cerdán, Sánchez ha sobreactuat fins a aconseguir emprenyar Trump. Li ha faltat que l’anomeni. I ho ha fet a base d’un suposat gest d’"autenticitat", al negar-se a fer veure que gastaria en defensa el que no té, però en la maniobra ha mirat d’ocultar, com ha explicat el nostre expert en defensa Juanjo Fernández, que les capacitats militars ja compromeses costen més del 2,1% del PIB. Portar la polarització demoscòpica fins a l’extrem de la gestió és mal negoci.