"Soc periodista", va dir

En una entrevista en no recordo quin mitjà de no recordo quan, Arturo San Agustín es definia com mai. Era una conversa entretallada, amb respostes ràpides, gairebé de qüestionari Proust. Des d’aquest front amplísim, que després es vessava en forma de melena al vent, amb aquest coll inexistent que atorgava al conjunt un aire de bust romà, Arturo es definia així: "Soc lleig, sentimental i gairebé catòlic", amb una petita variació respecte a Ramón María del Valle-Inclán. Això de lleig, ho oblidaré. En qualsevol cas, de ser-ho, era d’aquests lletjos que sedueixen a qui se li posi a tret, home o dona, no per ser-ho o semblar-ho, sinó per allò de la sentimentalitat. L’"anarquista que creu en les lleis" podia semblar irònic i fins i tot sarcàstic (i, en privat, podia arribar a ser vitriòlic, amb el somriure dels que tenen llavis fins, amb una veu que sempre estava a punt de convertir-se en un gall), però tot i que soni a tòpic mai va deixar d’exercir com a sentimental, lligat a la seva dona, Joana Castells, amb els peus a terra, als seus amics (penso en Iosu de la Torre, en Héctor Chimirri, en Albert Arbós o en Rafael Nadal) o, per què no, a Sophia Loren, una de les seves muses.

Notícies relacionades

La soledat ¿volguda? de Sánchez

Una decisió sense punt final

Justament va ser amb Rafa Nadal (exdirector d’EL PERIÓDICO i amic de l’ànima) amb qui Arturo va viatjar a la muntanya Atos, aquesta estranya república monàstica, ortodoxa i ancorada en l’Edat Mitjana, en la qual els monjos exerceixen de guardians i no deixen entrar les dones. Un parell d’amics més i jo mateix els vam acompanyar. Va ser una experiència singular que, a més, em va servir per conèixer l’Arturo com si portés tota la vida tractant-lo. M’impressionava, quan el vaig conèixer, el passat remot en què havia exercit de publicitari d’èxit i també em mereixia respecte aquesta espècie de dignitat xarnega que ell portava a sobre amb una elegància esfilagarsada, més pròpia d’un donjoan. Aquells dies a Grècia vaig percebre què significava ser periodista o, com a mínim, ser-ho a la manera de San Agustín. Davant una realitat inquietant i desconeguda, amb discreció però sense calma, no parava d’escodrinyar entre els murs de fortaleses antigues, entre les consciències d’antigues creences. Hi va haver un moment que un arquitecte la mar de simpàtic li va preguntar, en francès, a què es dedicava. Arturo va respondre: "Soc periodista". Haguéssim començat per aquí! Era periodista i de Barcelona i, per tant, català i espanyol. És a dir, catòlic. Per a aquest senyor tan agradable i cosmopolita, no hi va haver matisos: Arturo es va convertir (i amb ell, tots els altres) en el dimoni personificat. Ens vam sentir indefensos, gairebé a la intempèrie, i l’Arturo (que no era catòlic, però gairebé) va continuar preguntant. Això deia en l’entrevista: "Jo faig periodisme. No hi ha novel·la que superi una bona crònica. La millor literatura és periodisme dissimulat".

La publicitat li va concedir el do de la síntesi i el periodisme (que no es pot deslligar d’EL PERIÓDICO, la recolzada del camí on va néixer com a tal) li va portar coneixements de països i de gents. Era aquest periodisme de frontera, de batalla, de les trobades de tu a tu, de la Barcelona que va conèixer fil per randa, de les converses inacabables. I de l’afany de ser-hi, d’escodrinyar fins al fons. De la Itàlia que va estimar i del Vaticà que gairebé es va convertir en la seva segona pàtria, amb peces antològiques sobre monges i cardenals. A veure quants n’hi ha per aquí que puguin dir que L’Osservatore Romano els ha publicat un fragment del seu llibre (De Benedicto a Francisco. Una crónica vaticana, 2013), aquell en què explica com va conèixer Jorge Mario Bergoglio, abans de ser papa.