Amb això n’hi ha prou, per avui

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

27 de juny del 2025. 00:26

0 Comentaris

26820884 59 / EL PERIÓDICO

Fa gairebé dos anys que miro d’escriure aquest text. Vaig decidir intentar-ho entrat l’estiu del 2023, quan va arribar a les meves mans un llibre que vaig començar a llegir amb la mateixa necessitat de qui, davant una tempesta inesperada, al final d’un dia d’aclaparadora xafogor, es refugia sota les volades discontínues de les façanes. Així em sentia, enmig d’un ruixat emocional per al qual no estava preparada llavors, això pensava, ja que encara no sabia que mai s’arriba a estar-ho. El llibre en qüestió, L’alegria de les petites coses, és obra de la periodista britànica Hannah Jane Parkinson i deriva, al seu torn, d’una altra lectura. Així ho explica ella en el prefaci, en el qual explica com li va agradar Deleite, una col·lecció d’assajos en els quals J. B. Priestley, autor de l’obra Ha vingut un inspector, "parla de les coses, la gent, els llocs i les sensacions que més li cridaven, tota una refutació de la fama de rondinaire que va tenir durant tota la seva vida". Priestley el va escriure el 1949, en plena Guerra Freda, en un moment en què el món encara recollia la runa de la Segona Guerra Mundial, poc propici per aturar-se en allò que a un el fa feliç. Però ell ho va fer, i Parkinson va seguir la seva estela narrativa 70 anys després. Amb els dos com a referents, els seus diminuts plaers, les fonts, llegir sobre el mal temps al llit o cancel·lar plans, en el cas de Priestley, les xemeneies, acariciar gats o el pintallavis vermell, en el de Parkinson, em vaig proposar emular-los, asseure’m i escriure sobre els goigs, aparentment insignificants, que em permetien continuar respirant, sentint, vivint, fins i tot sense voler, a desgrat meu. Però no vaig poder, ni aquell estiu ni durant els mesos següents, vaig ser-ne capaç. Fins aquest matí. Tot i que no ho he fet per mi. Hi ha coses, les millors, que portem a terme pels altres, gràcies a aquest tu que fa possible el jo, sense el qual no existeix un nosaltres. No em precedeix fama de rondinaire, com a Priestley, però sí de pessimista i derrotista, pessimista i negativa, característiques que en les últimes setmanes, fruit de l’esgotament i del sobrevingut escenari mundial, en mans de busca-raons i aprofitats, s’han accentuat. No aspiro als 114 delits que Priestley narra de manera extraordinària en el seu llibre. Algun dia, potser. De moment, em conformo amb el petricor, aquesta olor que anuncia la pluja o la succeeix, embolicant-me en un teixit invisible de terra molla que m’acompanya i em trasllada a la devesa extremenya de la meva infància, la torno a recórrer sense el pes de la nostàlgia. Amb la primera llepada d’aquest gelat de mantecado, en cucurutxo, que és de vainilla però a Cantàbria l’anomenen així, i és bonic. Amb el bany que inaugura l’estiu, li dona la benvinguda en una platja buida de turistes, van fugir davant el temor d’una galerna, el cel a punt de caure mentre tu et submergeixes i et deixes sacsejar per una onada que et tornarà a la vora i llavors, només llavors, començarà a ploure. Amb els instants previs que fosquegi a finals de juny, aquesta llum que inunda la badia, als que hi passegem, i demà se n’extingirà un, dos minuts abans, però continuarà il·luminant la ferida que és la vida. I amb això n’hi ha prou, per avui.