Els paperets

A la porta de la nevera ja no caben més maleïts imants, record d’algun viatge o visita a qualsevol lloc. En realitat, això no significa que no en continuïs afegint algun de tant en tant. En general, a partir de l’instant que dius que no cap res en un lloc, encara te les arregles per crear un petit angle per al nou. Aquesta sospita val per a qualsevol domini: la porta de la nevera (fins i tot l’interior), la maleta, un calaix, l’armari, el traster, una discoteca, les grades, el cementiri, la platja... Tot es redueix a tenir fe en la possibilitat que es facin realitat els teus capricis, en especial si depenen que hi hagi lloc per a ells.

Aquests omnipresents imants, no poques vegades ridículs, no són el pitjor. O no ho són en exclusiva. Són bastant el pitjor, cert, tot i que en la mateixa mesura que les desenes de paperets absurds i de tota mena que sostenen, i que, a les cases exagerades, no deixen ni apreciar de quin color és la nevera. Tot i que el color s’endevina: històricament, les neveres eren blanques, i després de cert moment, quan es va declarar la guerra a aquest color, al començament dels anys dos mil, van passar a ser d’acer inoxidable.

Notícies relacionades

"Soc periodista", va dir

La soledat ¿volguda? de Sánchez

Potser va valer la pena, penso ara, estudiar com les neveres no es van limitar a complir la seva funció de porta cap endins, és a dir, mantenir frescos els aliments. A partir d’algun punt van començar a exercir una professió, per dir-ho així, també cap enfora, esperonades per aquesta obsessiva necessitat que els humans desenvolupem per tenir el món, o les parts que en siguin possibles, a l’abast de la nostra mà. Si no fos per això, i perquè potser espatllaríem l’aïllament del frigorífic, hauríem fet servir la porta per fer un forat i penjar un quadre o un penjador.

Una nevera funciona com un bastió. Emprèn dos estranys destins: el d’electrodomèstic i el de far o aparador. Res que puguin arrogar-se la cuina, el forn, el rentaplats, la torradora o la cafetera. Podríem dubtar si el microones, quan no està encastat, funciona també com a lleixa. Tot aquell paper que no troba una col·locació definitiva, perquè el definitiu és la desaparició, s’assenta durant un temps a la porta de la nevera. La seva naturalesa efímera és alhora penjant: la llista de la compra, la recepta d’un pastís de formatge, els cupons de descompte del supermercat, una foto de l’última festa, un retall de premsa, una foto amb l’àvia morta, una nota manuscrita, un recordatori d’una cita mèdica o d’un aniversari, un resguard de la tintoreria, el telèfon del mexicà, el menú del xinès, un dibuix del teu nebot, l’últim butlletí de notes del nen, la recepta d’un medicament per al seu restrenyiment crònic, el compte del restaurant en el qual us van fer la clavada del segle, el calendari de vacances, una entrada del MET... No hi ha vida sense centenars de papers sense massa importància, que no vols guardar per sempre i que no vols llençar encara. I per als quals només existeix un lloc possible, temporalment.