M.W. Craven: «Escric sobre crims sense saber com es resoldran»

¿Quan va descobrir la seva vocació de novel·lista? 

Sempre havia volgut ser escriptor. A l’escola vaig prendre cursos d’escriptura per correspondència. L’època que vaig passar a l’exèrcit va ser quan menys vaig escriure, però més vaig llegir. Quan estàs sobre el terreny no pots portar gaires coses amb tu, potser només un parell de llibres, i acabes intercanviant-los amb els teus companys. L’exèrcit va ser com un club de lectura gegant. Després vaig treballar com a agent social i vaig començar a escriure sobre la meva experiència, però no m’ho passava gens bé, així que ho vaig fer des de la perspectiva d’un detectiu. 

¿Ha abocat les seves experiències als seus llibres? 

Espero honestament que no, però soc com una esponja i quan visc alguna cosa no soc capaç d’oblidar-ho. He desenvolupat un sentit de l’humor molt negre perquè de vegades és l’única manera d’enfrontar segons quines coses, crec que això sí que es veu reflectit en com escric els meus llibres.  

Ambienta les seves novel·les a la seva terra natal. ¿Què li inspira aquest lloc?

Cúmbria és una terra enorme però molt despoblada. No hi ha massa càmeres de vigilància. Si les novel·les es desenvolupessin a Londres, el policia no hauria ni d’aixecar-se de la taula per investigar. Jo volia que Washington Poe hagués de moure’s pels carrers i que experimentés la immensa pobresa que hi pot haver a la regió, que es barreja amb la riquesa extrema. A més, Cúmbria té moltíssims poblets, platges, una potent indústria... Qualsevol succés que jo vulgui narrar pot tenir lloc allà. L’únic que no té és crim organitzat, però si fa falta jo me l’invento.  

Els protagonistes són personatges molt complexos, amb caràcters que sovint són resultat de conflictes personals del passat.

Normalment m’inspiro en coses reals que llegeixo. A ‘El procurador’ em vaig basar en el repte de La balena blava. Un fenomen d’internet que animava nens a realitzar una sèrie de proves extremes que acabaven en el suïcidi. Aquests successos són coses que m’agrada explorar i que acabo introduint a través de la personalitat o la història dels meus personatges. 

¿D’on sorgeix Washington Poe?

Quan vaig escriure l’esborrany del primer llibre de la saga no tenia encara un nom per al meu detectiu. Se’m va ocórrer a partir del diari ‘The Washington Post’. Un dia vaig llegir al diari una informació sobre Donald Trump i em vaig posar a riure. La meva dona em va preguntar què em passava i, quan vaig intentar explicar-l’hi, ella no aconseguia entendre bé el que jo li explicava. Així que em va preguntar què era el Washington Poe, i aquest malentès em va donar la idea del nom. S’anomena així per Donald Trump, i això és probablement l’únic bo que ha fet en la vida. 

¿I Tilly? 

Al dir-li Washington Poe vaig canviar totalment la seva història i el vaig convertir en un personatge molt més fosc. I vaig voler crear una companya que el contrarestés en caràcter, algú lleuger i lluminós. D’allà va sorgir Tilly. 

Encaixen molt bé. ¿Quina és la clau de la química que els uneix? 

Se sosté perquè és una amistat improbable. Tot comença per l’instint natural de Poe d’enfrontar-se als abusadors i protegir Tilly, però molt ràpidament es converteix en companyerisme entre dos d’iguals. Als últims llibres tot fa un gir, i és Poe qui la necessita molt més que ella a ell.

¿Com crea aquestes històries? 

La meva intenció és poder entendre jo, i explicar al lector, per què el criminal fa el que fa. Els meus llibres comencen amb un crim i envio Poe i Tilly a resoldre’l. Solc tenir un petit esquema de com es desenvoluparan les coses, però la veritat és que improviso molt.

¿Comença a escriure sobre un crim què no sap com resoldrà?

No tinc ni idea de com acabarà, de vegades ni tan sols sé si pot resoldre’s. Només miro que es faci justícia, d’una manera o altra. Si el criminal mereix un càstig, sempre faig que l’atrapin; però si tenia motius per actuar així solc deixar que s’escapi. Tot i que els meus llibres arribin a desenvolupar trames molt fosques, miro de mantenir un punt optimista.  

¿Quins autors l’inspiren?

Llegeixo moltíssim. Deixar-te inspirar pel treball d’altres és molt important per enriquir el teu. M’han influït molt Terry Pratchett, Michael Connelly... Però realment trec idees del més ínfim detall amb què em creuo en el dia a dia. Escenes que veig quan camino pel carrer han arribat a inspirar llibres sencers. 

¿Hi ha un ‘boom’ d’autores i lectores de novel·la negra? 

No puc parlar a nivell general, però els meus lectors són en un 80% dones, i al Regne Unit també suposen la majoria dels consumidors d’aquest gènere. Per això em sembla molt natural que comencin a escriure novel·la negra. Sí que hi ha hagut un ‘boom’ en els últims anys, en part crec que és per l’impacte d’algunes pel·lícules de ‘thriller’ psicològic com ‘La noia del tren’ i ‘Perdida’. Gent que mai s’havia interessat per una novel·la negra van entrar en el gènere. 

¿Què opina de les adaptacions cinematogràfiques? ¿Li agradaria veure Washington Poe a la gran pantalla? 

En realitat havia de convertir-se en una sèrie de la BBC, però la covid ho va paralitzar tot. Veient-ho ara en perspectiva m’adono que va ser el millor, perquè s’anava a començar a partir de la trama d’‘El show de las marionetas’, el meu llibre de més èxit, però avui jo començaria amb ‘El procurador’. Crec que tard o d’hora s’acabarà fent una adaptació dels llibres de Washington Poe.

¿Esperen nous casos al seu detectiu?

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

El meu editor vol que escrigui tres llibres més, amb la qual cosa ja serien nou. Així que podem dir que les aventures de Poe no han acabat encara. A més, el 2015 vaig escriure un llibre gairebé com un acudit, el primer d’una nova saga, que es llançarà al Regne Unit l’any que ve. Estic publicant dos llibres a l’any. Encara em queden moltes històries per explicar.