‘Las apariencias’: la façana es fa miques

A un nen li agrada molt ‘Pell d’ase’, aquella fantasia musical entre el sublim i el ridícul que va realitzar Jacques Demy amb Catherine Deneuve el 1970. Aquest nen, a ‘Las apariencias’, és el fill d’un cèlebre director d’orquestra francès. Viu amb el seu pare i amb la seva mare a Viena, la ciutat dels prodigis per a la música clàssica. Però la vida dels progenitors no és com la faula cantaire de Demy. Molta aparença de benestar, privilegis i art, però la façana es fa miques.

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

El més discutible de la pel·lícula és que sigui tan conformista quan el que a priori pretén és qüestionar les aparences socials de la burgesia intel·lectual que retrata. El director d’orquestra està encarnat pel músic Benjamin Biolay, un rebel vingut a menys. La dona és Karin Viard. L’enginy del guió és convertir poc a poc un possible adulteri en un doble engany: ella sospita que el seu marit té una aventura amb una dona anomenada Tina, de la qual troba missatges al seu mòbil, però mentre busca qui és, ella coneix i intima amb un noi amb qui inicia una turbulenta relació.

Hi ha moltes maneres de mostrar la inestabilitat de la parella. Marc Fitoussi tira amb bala –i de passada qüestiona la hipocresia d’una burgesia tancada en si mateixa– però recula i no s’exposa tot el que ho hauria de fer amb una pel·lícula que acaba sent el mateix que critica.