Grups de noies: melodies celestials, relacions tòxiques i cors trencats

Protagonitzat per grups de tres o quatre noies molt joves i majoritàriament afroamericanes (amb glorioses excepcions com les Shangri-Las, les Angels i les Paris Sisters), el fenomen ‘girl group’ va esclatar a principi de la dècada dels 60 de la mà de les Shirelles (que el 1961 van col·locar dues cançons en el número u), tot i que comptava amb el precedent de les Chantels, un quintet femení de doo wop que el 1958 ja havia arribat dalt de tot de les llistes amb ‘Maybe’. Els anys següents es van arribar a censar fins a 1.500 grups de noies només als Estats Units; una dotzena llarga van tenir èxit i van forjar el que l’eminent crític i historiador Greil Marcus va definir com «la música més bonica i acuradament treballada de tot el rock’n’roll».

Un treball en cadena

El judici de Marcus no és exagerat. Al cap i a la fi, cançons com ‘Will you love me tomorrow’, el primer número u de les Shirelles, eren el resultat final d’un treball en cadena en què solien intervenir els talentosos compositors pop que treballaven a l’edifici Brill de Nova York a les ordres de l’editor Don Kirshner (en aquest cas, Gerry Goffin i Carole King, que en aquell temps eren marit i muller), productors i arranjadors destacats (aquí, Luther Dixon, que venia d’escriure cançons per a Elvis Presley i Jimmy Reed) i els millors músics de sessió disponibles.

La lletra de ‘Will you love me tomorrow’, que revela les inseguretats d’una jove que es pregunta si el seu nòvio continuarà estimant-la després que tots dos tinguin la seva primera relació sexual (una temàtica audaç que va portar a no poques emissores de ràdio a vetar la cançó), dibuixa el terreny en què es mourà la immensa majoria de les cançons del gènere: són noies parlant amb noies sobre les qüestions que les preocupen i convidant altres noies a afegir-se a la conversa des del seu dormitori (o des d’on l’estiguin sentint).

En aquest sentit, la irrupció del ‘girl group sound’ marca l’arribada d’una mirada exclusivament femenina (i sovint adolescent) a la música popular, que no és una fita menor. Per primera vegada, les dones joves ocupen el centre de l’escenari del ‘mainstream’, una cosa que no tornarà a passar fins a la dècada dels 90 amb l’èxit de les Spice Girls, Britney Spears i Avril Lavigne, i ho fan per exposar una sèrie de qüestions i inquietuds inequívocament vinculades al seu gènere i la seva edat.

La presó de l’amor

El tema estrella és, per descomptat, l’amor. I també el seu revers fosc. Al costat d’exultants celebracions del goig de l’enamorament juvenil, amb el cor bategant com una locomotora (‘Be my baby’ de les Ronettes, ‘He’s so fine’ de les Chiffons, ‘Then he kissed me’ de les Crystals...), abunden les cançons que expliquen històries bastant més sinistres. En alguns casos, la protagonista es reafirma en la seva voluntat de continuar estimant el noi a qui ha entregat el seu cor malgrat que en el seu entorn tothom l’adverteix que l’objecte dels seus esforços és un individu molt poc fiable; un exemple destacat és el ‘Baby it’s you’, de les Shirelles. En d’altres, la noia ja es troba atrapada en una relació sentimental que s’ha convertit en una presó, com passa en el ‘Chains’ de les Cookies (quan els Beatles van incloure sengles versions de ‘Baby it’s you’ i ‘Chains’ al seu primer elapé, el canvi de gènere va alleugerir en bona mesura la càrrega ominosa de les lletres).

És clar que la dependència emocional que confessaven patir les Cookies es queda en un joc de nens al costat de la toxicitat de la relació que manté la protagonista del ‘He’s got the power’ de les Exciters (tot i que en el quartet hi havia un home, mantenim l’article en femení perquè les Exciters eren, en gairebé tots els aspectes, un grup de noies). «Ell em fa fer coses que no vull fer/ em fa dir coses que no vull dir/ i tot i que vull trencar-hi/ no puc deixar de dir que l’estimo/ i no puc deixar de fer coses per ell. / ¡Ell té el poder de l’amor sobre mi!». La cançó, escrita per Ellie Greenwich i Tony Powers, és magnífica (va ser el segon ‘hit’ del grup després de la bomba de ‘Tell him’), però la lletra revela un patró psicològic bastant alarmant.

Si hi ha un grup que reflecteix com cap altre el pas de la il·lusió adolescent a l’infern privat són les Crystals. Quan el novembre de 1961 el quartet novaiorquès va gravar ‘There’s no other (like my baby)’, el seu primer senzill per al segell de Phil Spector, Philles Records, les noies van anar a l’estudi directament des del ball de graduació de l’escola amb el seu vestit de festa. Poc després van llançar ‘Uptown’, una bonica cançó que sota la seva superfície d’entrega romàntica ja fa intuir una realitat problemàtica: un home que rep humiliacions sense motiu a la feina s’encoratja quan arriba a la nit a casa i està a soles amb la seva parella. El desenllaç estava gairebé cantat i va quedar explicitat en el tercer ‘single’ del grup: ‘He hit me (it felt like a kiss)’. Ell em va pegar i jo ho vaig sentir com un petó. Una composició tan malsana i malaltissa que mereix un parell de paràgrafs.

Ni rastre d’ironia

La cançó més truculenta i desagradable de tot el cànon dels grups de noies dels 60 la van escriure Gerry Goffin i Carole King després que la mainadera dels seus fills, Eva Boyd, els assegurés que les pallisses que li clavava el seu indesitjable nòvio eren en realitat una prova d’amor (sota el nom artístic de Little Eva, Boyd arribaria poc després a un èxit espaterrant amb ‘The Loco-Motion’, composta per ella pel matrimoni). Sis dècades després, continua sense estar clar si Goffin, el lletrista, tenia una intenció satírica quan va crear versos com «si ell no es preocupés per mi/ jo no l’hauria pogut fer enfadar/ però ell em va pegar/ i jo me’n vaig alegrar». En qualsevol cas, això és una cosa que Spector ni es va plantejar quan va obligar les Crystals a gravar la cançó i la va revestir amb uns arranjaments fúnebres i uns cors insidiosos que anul·laven qualsevol possible interpretació irònica.

Amb la seva malaltissa glorificació de la violència domèstica, el tema era tan pertorbador que les revistes es van negar a anunciar-lo i les emissores, a radiar-lo. El ‘single’ es va enfonsar sota el pes de la seva pròpia infàmia i tots els actors involucrats, amb la previsible excepció de Spector, van córrer a desmarcar-se’n ràpidament. I, no obstant, ‘He hit me (it felt like a kiss)’ ha sobreviscut a través dels anys com un cru testimoni de les tràgiques contradiccions que la societat patriarcal pot arribar a imposar a les dones, i en aquesta clau ha sigut reivindicada (no sense polèmica) per artistes com Amy Winehouse, Lana del Rey i la veneçolana Carmen DeLeon, amb una versió que apareix a la banda sonora de la pel·lícula ‘Una joven prometedora’.

Fascinació pel dolent

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

El (merescut) fracàs de ‘He hit me (it felt like a kiss)’ va tenir conseqüències. Spector, un maltractador de trets psicòpates que acabaria morint entre reixes per homicidi, va decidir gravar un nou senzill de les Crystals... sense les Crystals. Les veus de ‘He’s a rebel’ pertanyen en realitat a Darlene Love i el seu grup, les Blossoms, que un temps després publicarien, aquesta vegada sí amb el seu nom, ‘That’s when the tears start’, un altre fabulós relat d’aflicció per culpa d’un mal tio. ‘He’s a rebel’, que en una pirueta burleta del destí es va convertir en el primer número u de les Crystals, va dibuixar un estereotip que faria fortuna durant els anys següents: el del noi dolent i torturat que desperta l’instint de protecció (i els sentiments amorosos) d’alguna jove de bon cor.

Les Shangri-Las, un grup de noies blanques i poc refinades criades en un dur veïnat de Queens, es van especialitzar en aquest tipus de relacions ambivalents i, esperonades pel productor i compositor George ‘Shadow’ Morton, van portar el gènere a unes cotes d’angoixa i melodrama mai vistes abans. «És dolent però no és malvat», diu del seu nòvio la protagonista de ‘Give him a great big kiss’ (després de no poder dir el color dels seus ulls perquè «sempre porta ulleres de sol»). A ‘Remember (walking in the sand)’, el pelacanyes desapareix i al cap de dos anys (¡dos anys!) li escriu una carta a la seva nòvia dient-li que n’ha trobat una altra. A la icònica ‘Leader of the pack’ (amb una lletra que inclou el memorable dístic «em van dir que era dolent/ però jo sabia que estava trist») el conflicte es resol per la via de la mort accidental. I a la devastadora I can never go home anymore, la solista lamenta haver anteposat la passió per un noi que no la mereixia a la relació amb els seus pares, que ha quedat definitivament trencada. Una cosa que bé podria haver cantat Rocío Carrasco a casa seva d’Argentona.