Crítica de música

Joana Serrat, tornant dels inferns a Badalona

La cantant i guitarrista va estrenar al festival Blues & Ritmes les cançons del seu nou àlbum, ‘Hardcore from the heart’, ric en mitjos temps i reflexions desenganyades

Joana Serrat, tornant dels inferns a Badalona
2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

La pena sol presentar més capes de profunditat que la felicitat, la qual cosa ens ha dispensat una reguera de boniques obres moixes en la història de la música. Tot apunta que aquí caldrà col·locar Hardcore from the heart, el nou disc de Joana Serrat, que, si bé no veurà la llum fins a l’11 de juny, va ser revelat dissabte passat en una substanciosa sessió al teatre Zorrilla, de Badalona, dins del ben trobat festival Blues & Ritmes.

No sabem quina classe d’ingrates coses han pogut succeir a la dolça però ferma trobadora de Vic des que va gravar el seu anterior disc, ‘Dripping Springs’ (2017), a la localitat texana del mateix nom, però ha quedat flotant a les seves cançons un halo de desengany i un pòsit de reflexió sobre el que podria ser i no és. Cap allà van apuntar algunes de les nombroses estrenes de la nit, com ‘These roads’ i ‘You’re with me everywhere I go’, que parlen, segons va explicar, de dilemes vitals i deixen un rastre de renúncia melancòlica. O ‘Pictures’, cançó que Serrat va llançar fa una setmana com a avançada de l’àlbum, associant-la a «la desil·lusió i el fracàs de la comunicació», i que llueix una complexió robusta, de ‘tempo’ incisiu i menys ‘roots’ de l’habitual en Joana Serrat.

Sintetitzador i ‘pedal steel’

Notícies relacionades

El nou repertori, destapat amb el ‘crescendo’ de ‘How to make you love em’, va insinuar a Badalona un retocat equilibri instrumental, amb més fons de sintetitzador (Bernie Sánchez, exMine!) en subtil diàleg amb la punxant gramàtica guitarrera de Vidal Soler i el ‘pedal steel’ de pinzellada fina de Miguel P. Kersley. Abundància de mitjos temps amb substància i punts de fuga somiadors, traçats amb pulcra emotivitat per la veu de Serrat, i una delicada peça que va afrontar ella en solitari, ‘A dream that can last’, sobre «les ganes de formar part d’un món quan, a l’hora de la veritat, veus que la vida és una altra cosa».

Pensaments en veu alta que Serrat va situar sense embuts en la seva «baixada als inferns» d’aquests últims temps i que es van creuar amb repesques del seu dos anteriors àlbums, que al seu dia la van projectar com a creadora amb veu pròpia: de l’assolellada ‘Cloudy heart’ a la lenta i penetrant ‘Black lake’, i aquest ‘Unnamed’ procedent de cert disc, ‘Dripping Springs’, que, va assenyalar ella, li va canviar la vida. Segur que, malgrat tot, va ser per a bé. 

Temes:

Música Concerts