Estrenes de cine

Anthony Hopkins apunta a l’Oscar pel seu treball a ‘El padre’

L’actor gal·lès interpreta un avi que va sucumbint a la demència senil a ‘El padre’, ‘opera prima’ del celebrat dramaturg francès Florian Zeller

4
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Quan Anthony Hopkins va llegir el guió d’‘El padre’ va sentir el mateix que 30 anys enrere quan, després de llegir el de ‘El silenci dels anyells’ (1991) –la pel·lícula que li va proporcionar el seu personatge més cèlebre, el caníbal Hannibal Lecter, i el seu únic Oscar fins ara–, va saber que el paper havia de ser seu. «Vaig tenir la sensació que vaig néixer per protagonitzar-lo», comenta sobre el llargmetratge amb què acaba de tornar als cines. «Suposo que per això em va resultar tan fàcil fer-ho. Em sentia tan preparat que rodar va ser com anar en bicicleta, una cosa gairebé instintiva».

L’ús de l’adjectiu ‘fàcil’ per descriure un personatge com el que Hopkins encarna a ‘El padre’ resulta, si més no, xocant. Al cap i a la fi, el debut com a director del celebrat dramaturg francès Florian Zeller –també autor de l’obra en què es basa– és el retrat d’un avi que va sucumbint a la demència senil, i perdent gradualment la seva connexió amb la realitat. A la seva pell, l’actor fa dolorosament patent la desesperació que el vell estableix mentre alterna alguns moments de lucidesa amb altres de deliri i atacs d’ira amb mostres de commovedora fragilitat; és lògic que molts crítics el considerin favorit per guanyar el seu segon Oscar a l’abril. «Seria molt cínic per part meva pretendre que no tinc interès en un premi com aquest», comenta el gal·lès, que ja té en el seu historial cinc nominacions prèvies a l’estatueta. «És més aviat que no penso gaire en això. A hores d’ara no tinc res a guanyar, res a perdre i res a provar». 

Al cap i a la fi, i després de més de 80 personatges en cine i televisió, Hopkins ha fet pràcticament de tot. Ha protagonitzat prestigiosos drames d’època com a ‘Retorn a Howards End’ (1992) i ‘Lo que queda del dia’ (1993), però també ha encarnat tres vegades al déu Odin per a l’Univers Marvel; ha jugat amb robots a ‘Transformers: L’últim cavaller’ (2017) i en la sèrie ‘Westworld’ i també ha donat vida a figures històriques com Richard Nixon –a ‘Nixon’ (1995)–, Pablo Picasso –a ‘Sobreviure a Picasso’ (1996)– i Alfred Hitchcock –a ‘Hitchcock’ (2012). «Suposo que he tingut sort, considerant que no hauria sigut capaç de guanyar-me la vida de cap altra manera», reconeix. «A l’escola, estudiar se’m donava tan malament com els esports, així que quan vaig descobrir la interpretació vaig pensar: ‘Serà millor viure d’això per buscar-me una feina real’».   

Pensar en la seva pròpia mortalitat

Notícies relacionades

Protagonitzar ‘El padre’, confessa, li ha fet passar més temps pensant en la seva pròpia mortalitat. «Quan un arriba a la meva edat, en tot cas, és inevitable fer-ho. Per això intento cuidar-me. Faig tot el possible per mantenir la ment clara i desperta». L’actor de 82 anys –en fa 83 la setmana vinent– recorda perfectament el procés degeneratiu que al seu dia va patir el seu propi pare. «Tenia una malaltia cardíaca, fumava i bevia massa, no volia morir i per això es va anar enfonsant més i més en la depressió». Ell, per la seva banda, assegura que se sent en pau amb l’eventual arribada de la mort. «No hi ha res a fer per evitar-la, i això em fa sentir relaxat». De moment, això sí, no té plans d’anar-se’n a cap lloc. «Em sento fort, la meva única debilitat és el menjar. No he fumat ni he tastat l’alcohol en anys». Hopkins va prendre la seva última copa el 1975. «En el passat vaig fer coses de què no m’enorgulleixo. Vaig causar dolor a molta gent a causa de la meva ràbia. Però vaig comprendre que viure furiós no serveix de res. Vaig aprendre a calmar-me».     

Aquesta actitud vital ha quedat en evidència durant la pandèmia, a través d’una successió de vídeos virals en què l’actor apareixia parlant amb el seu gat, o tocant el piano abillat amb una màscara de Halloween, exhibint el seu repertori de camises hawaianes o ballant al ritme de ‘Toosie Slide’, de Drake. «Tot és tan trist allà fora que tots hauríem d’intentar divertir-nos una mica». Els missatges que transmeten els polítics i els mitjans li resulten insuportablement negatius. «El món s’ha enganxat a les males notícies, i no ho aguanto més. Tots cometem errors, està en la nostra naturalesa; som capaços de crear obres d’art increïblement boniques i de construir armes de destrucció massiva. I això significa que podem sobreposar-nos a les pitjors situacions, però per a això fa falta que deixin d’insultar-se i mirar de convèncer-nos de com d’intel·ligents són». Almenys, afegeix, aquesta és la seva opinió. «Però, ¿jo què sé? Només soc un actor».