Diego Ávalos, vicepresident de Continguts de Netflix Espanya: "El públic decideix què és bo i què no amb un clic al ‘play’ o al deixar de veure"

Jo estic aquí des de Club de Cuervos, primera sèrie en llengua no anglesa que es va fer a Netflix. I m’enorgulleix veure com, a partir d’aquesta sèrie de comèdia mexicana, hem acabat produint a 50 països. Portant-ho a un camp més personal, m’omple moltíssim saber que hi vaig tenir alguna cosa a veure a l’haver plantat aquesta llavor.

I alhora, ¿què creu que es podria haver fet millor? ¿Té algun remordiment?

Hi ha coses que podríem haver fet més ràpid, no tant millor. Podríem haver arribat a tenir les nostres oficines locals de manera més ràpida. També les coses arriben quan toca, però crec que sí, que arribem uns dos anys tard a aquest procés i a ser realment també una empresa local. Netflix és una empresa americana, però crec que localment se sent que som espanyols, o portuguesos, o coreans, etcètera.

¿Com veu posicionat Netflix ara mateix en el mercat i en el marc de l’imaginari col·lectiu?

Crec que l’espectador ens veu com la plataforma que millor entén quina classe d’històries el commouran i entretindran. I a canviar-li el moment en què decideix veure-les.

Però, ¿en què diria que es distingeix de la resta de l’oferta?

Mai hi ha hagut una cosa així en la història de l’entreteniment: una empresa que està ajudant a crear històries i potenciant les indústries creatives de tants països per satisfer les necessitats de tantes persones al voltant del món. Això és una cosa diferencial. Hi ha competències locals a cada país, però ells no aconsegueixen distribuir aquestes històries a escala global.

Això fa que el catàleg, per a bé o per a mal, sigui enorme. Quan David Zaslav, el CEO i president de Warner Bros. Discovery, va anunciar que Max tornaria a ser HBO Max, el que va fer va ser renegar de la quantitat i va assegurar que "cap client demana més contingut, sinó un millor contingut». ¿Què li va semblar aquesta explicació?

Hi ha empreses que, en l’intent de satisfer certs requisits, han d’invertir menys. I intenten racionalitzar decisions d’aquesta manera. Nosaltres continuem incrementant les nostres inversions any rere any per la necessitat d’entreteniment que estem veient. Aquest últim any, la nostra inversió és de 18.000 milions de dòlars a escala global. És més elevada que els últims tres anys. I és perquè veiem aquestes ganes, com també les ganes de diversitat. Volem que cada vegada que entris Netflix tinguis l’experiència d’una premier, tant d’un documental com d’un reality, o una pel·lícula o una sèrie. Per fer això has de tenir una diversitat increïble. Després el públic decideix què és bo i què no ho és. Ho fan amb un clic, el del play i el de deixar de veure.

¿I estudien aquests clics per saber què fer i què no en el futur? ¿Gràcies a ells generen patrons per a futures produccions?

El que ens crida l’atenció són les històries. Després, entre tots busquem la millor manera d’explicar-les. Per exemple, la primera aproximació que arriba de La viuda negra és una sèrie, una minisèrie. Parlant amb productors i creadors, vam arribar a la conclusió que la història no tenia prou girs per justificar la sèrie. Ells mateixos van proposar llavors fer una pel·lícula. I nosaltres vam dir: "Per descomptat». No es tractava de buscar una nova El caso Asunta a qualsevol preu.

¿Acostumen a passar moltes notes als creadors?

Les que es necessitin per aconseguir la millor versió de la idea. Hi ha històries de les quals es fan moltes versions i d’altres que s’aproven a la primera. El que no fem és defensar els nostres llocs de treball donant notes. Amb el muntatge d’El caso Asunta només vam donar dues o tres notes en total. No s’havia de contribuir en res perquè [el cocreador] Ramón Campos havia aconseguit transmetre la seva visió en aquests talls.

La competència de Netflix, ara mateix, no són només les plataformes típiques, sinó també TikTok i Instagram. Estudis recents apunten cap a la caiguda de la capacitat d’atenció dels joves per la digitalització. ¿Com es competeix amb aquestes aplicacions i amb un paisatge d’oci que tendeix a la brevetat i a la fragmentació?

Si té al davant una bona història, la gent hi connecta. Si troben una sèrie rellevant per a ells, els adolescents hi connecten. La necessitat de l’entreteniment, tal com el coneixem avui dia, continua existint; ha existit durant molt temps. Soc optimista en aquest sentit perquè crec en els creadors i els directors i perquè veig com el públic connecta amb històries que van dirigides a diferents edats.

En els últims temps, Netflix ha experimentat una mica amb les estratègies d’estrena. Per exemple, estrenant les seves sèries blockbuster en dues o tres parts. Cada vegada sembla més clar que l’estrena d’un episodi per setmana pot facilitar que es creï conversa al voltant d’una sèrie. ¿Hi podria haver un futur en què Netflix apostés per estrenar alguna de les seves produccions pròpies setmanalment?

Estem molt compromesos amb una de les parts de la nostra filosofia com a empresa, que és donar el poder de decisió al públic, no decidir per ell. I una vegada i una altra veiem que això porta a l’èxit més gran possible. Sí que hi ha ocasions en què veiem oportunitat de crear esdeveniments i moments importants, sempre que la història ho permeti. El que no volem és deixar la gent esperant quan no hi ha un arc gaire clar que tanqui una història. Tenim diferents models; per exemple, vam llicenciar Desaparecido d’EITB i vam estrenar els episodis només dos dies després de l’emissió. Però creiem fidelment que qui ha de decidir és qui és a casa.

Notícies relacionades

Els millors llibres d’aquest any per llegir a l’estiu

Rosario brilla a Pedralbes

¿Què és el que més l’entusiasma del futur immediat?

Soc una persona apassionada. Tot m’apassiona. Per citar alguna cosa, diria que El refugio atómico [prevista per al 19 de setembre] és una de les sèries més ambicioses que s’hagin fet mai en aquest país. Tinc nerviosisme del bo, del que et fa sentir papallones a l’estómac. Quant al cine, m’agradaria destacar Un fantasma en la batalla, amb què per fi veurem Agustín Díaz Yanes tornant a dirigir. I hem acabat el rodatge d’El niño, de Mariano Barroso, que ha fet una cosa molt especial i humana amb el llibre de Fernando Aramburu.