La vida passa volant

De parelles, d’amics, d’il·lusions perdudes i futures, de situacions quotidianes, de la vida sense més ni més, es nodreix bona part del teatre de Carol López. La dramaturga i directora barcelonina torna a aquest entorn que li és tan còmode a ‘Bonus track’, en la seva tornada al Lliure després d’una prolongada absència. A més, ho fa amb un grup d’intèrprets en què figuren els seus còmplices habituals. Tots, com ella, de la generació dels ‘baby boomers’, la del nombrós pilot que ronda una frontera de la vida, els 50 anys, en què mires molt enrere perquè potser t’espanta el que hi ha al davant.

López ha muntat una llustrosa proposta teatral al Lliure de Gràcia, en un espai escènic que és alhora cinematogràfic per la seva amplitud, però també propi d’un vodevil per les contínues entrades i sortides. Veiem sis personatges, un grup d’amics, al llarg de l’últim any de la seva vida, i també alguns viatges breus al passat, en una panoràmica molt actual amb al·lusions al confinament i a la pandèmia.

Dilemes d’envergadura

La Bego (Dolo Beltran) i el Manu (Paul Berrondo) són germans, però tenen poc en comú, excepte que comparteixen la casa de la seva àvia al Maresme i que tots dos s’enfronten a dilemes personals d’envergadura: ella, actriu –«la millor figuranta del món»– serà una tardana mare soltera; a ell l’ha deixat el seu nòvio i no supera el dol. El Félix (Borja Espinosa) i l’Emma (Anna Ycolbazeta) tenen dos fills i ell vol formalitzar la seva unió amb casament, una cosa que a ella no la convenç. Ell també és actor i ella viu a la seva ombra. L’última parella, la Vicky (Vicenta N’Dongo) i el Flaco (Andrés Herrera), també té assumptes incòmodes: la primera, una filla adolescent que se’n vol anar de casa i ell, un uruguaià simpàtic, una altra que apareix en la seva vida de forma imprevista.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

El quadro es va desplegant en breus escenes, la majoria entre les parelles, al llarg de les quatre estacions. López teixeix així un ‘patchwork’ generacional que arrenca de forma una mica desmanegada i a poc a poc va agafant forma amb el seu to de comèdia agredolça, i de vegades dramàtica. És l’adequat per retratar aquests ‘baby boomers’ a qui ja els costa mantenir la cohesió grupal. Perquè cadascun porta la seva càrrega. En aquest sentit, la peça, en què no falten cançons en directe (una cosa ja inevitable amb una cantant com Dolo Beltran en el repartiment), té un brillant colofó amb un ‘hit’ guanyador –amb Herrera tocant el caixó– com el ‘Volando voy’, de Camarón, metàfora precisa de com la vida passa volant.

Però el drama té una escletxa esperançadora. Sempre queda un ‘bonus track’ per a aquesta entrada en la irreversible maduresa. Com el que es planteja Bego amb la seva maternitat tardana. No tot està perdut, ens venen a dir López i els seus còmplices, en una peça sense grans pretensions, que no ens descobreix res, però que funciona per una direcció ajustada, un text àgil i un elenc amb quilòmetres a l’esquena.