El Sónar arrenca amb flamenc explorador i house amb pedigrí

Tot i que sempre associem el Sónar amb la música electrònica, són moltes les seves branques que s’enfilen cap a altres cotes musicals, i allà hi ha l’ascendent flamenc que esquitxa el cartell d’aquest any. A l’espera dels passis del Niño de Elche amb Raül Refree (avui) i de Yerai Cortés (demà), l’art de Paco de Lucía va ressonar ahir, jornada d’obertura a Fira Montjuïc, en l’homenatge brindat per Chano Domínguez i Bronquio, aproximació a l’encís del guitarrista amb electrònica i improvisacions heterodoxes.

Es tracta de Calle Barcelona, títol que al·ludeix a l’artèria d’Algesires en la qual Paco de Lucía va viure de petit. Connexió emocional Andalusia-Catalunya, ja que és una producció del Taller de Músics (amb el suport de les fundacions de la SGAE i Paco de Lucía, i del mateix Sónar) en què intervenen músics catalans, com la cantaora Irene Ribas, de Sant Feliu de Llobregat, que va injectar els seus precisos gemecs en peces del repertori del guitarrista com Solo quiero caminar. Chano Domínguez va alternar el piano amb un vistós keytar (el sintetitzador que es toca penjat d’una corretja com una guitarra), amb un virtuosisme obert a la fusió jazz-còsmica-progressiva.

El sextet va retre honors a la música de Paco de Lucía "dins d’un altre context", va deixar clar Chano Domínguez, sense intencions de desenganxar-se de l’arte jondo, però creuant-lo d’una manera delicada i sentida amb l’electrònica de Bronquio i les pinzellades de trompeta de Pol García, amb la bateria de Joaquín de la Cruz com a despert substrat. Paper també destacat per a la guitarra de David Leiva, transcriptor oficial de l’obra de Paco de Lucía i assessor musical de l’espectacle. Hi va haver un medley de Río ancho i Entre dos aguas i una audaç translació de Monasterio de sal, peça inspirada en el temple construït a les mines de Zipaquirá (Colòmbia), que va assumir Domínguez en solitari, conscient, va fer broma, que "és una mica estrany fer un solo de piano al Sónar".

Un altre focus el va posar la proposta obertament pop de Cristian Quirante, Alizzz, posada en escena de l’àlbum que va llançar l’any passat, Conducción temeraria, amb el seu quintet, casant la guitarra elèctrica i el sintetitzador, i cites finals a cartes d’èxit com Antes de morirme (la seva composició compartida amb C. Tangana i Rosalía) i El encuentro (aquell duet amb Amaia). Alizzz va començar assenyalant que ja havia dit en un comunicat el que havia de dir sobre el vincle del Sónar amb KKR i la pista israeliana (els beneficis del bolo aniran a parar a Acnur perquè els destini a "tota la població que està patint les conseqüències brutals d’aquest genocidi"), si bé després va llançar la proclama de "free Palestine" i va projectar un missatge a la pantalla: "Llibertat Palestina, aturem el genocidi. Delete KKR. La cultura és nostra", afegint en la seva pròpia veu que "el Sónar també és nostre".

Rumb al segle XII

El duo vocal Tarta Relena és un altre protagonista d’aquest any, en viu (avui) i representat per les seves veus a la instal·lació Lux mundi. En un cubicle de petites dimensions, al costat del SonarHall (ahir, poca cua), la rèplica de les pintures romàniques de l’absis de Sant Climent de Taüll cobren forma en tres dimensions (a partir de la tasca d’Alba G. Corral, Massó, Desilence i Hamill Industries), mentre que les harmonies vocals pregravades de Marta Torrella i Helena Ros ens desplacen en el temps i construeixen una aura mística associada al segle XII. En bucle, cada dia de 15.00 a 21.00 hores.

Notícies relacionades

Les obres de teatre imperdibles del Festival Grec de Barcelona 2025: el millor pla de l’estiu

Quan Lennon va descobrir Amèrica

¿I l’electrònica? El Sónar no deixa en cap moment de ser el Sónar, i en aquest àmbit hi va haver un clàssic, el novaiorquès Todd Terry, productor i remesclador, mestre del house, fent ballar al SonarVillage, la plaça del poble del festival, amb un robust set en el qual va passar per les armes temes de Masters at Work i David Morales, així com el seu Keep on jumpin’ amb les veus (enllaunades) de Martha Wash i Jocelyn Brown, i el número que més podien recordar els veterans del lloc, el seu remix del tema dels anys 90 Missing d’Everything but the Girl.

En un altre extrem sònic i anímic, l’ambient amb inclinació tenebrista, molt pretensiós, del duo italianoneerlandès format per Grand River (Aimée Portioli) i Abul Mogard (Guido Zen) amb el seu espectacle In uno spazio immenso. Escenari a les fosques, palpitació electrònica in crescendo i grans marees paisatgístiques indicades per, segons diuen ells, "mirar amb anhel cap a l’abisme", en aquell punt en el qual "el temps desapareix per complet". Reflexionem.