Maria Jaume: «Em conformo amb agradar a la gent que respecto»

Com li passava a Brian Wilson, la mallorquina Maria Jaume sent dins el cap «melodies o rodes d’harmonies» que després trasllada a l’instrument, la guitarra clàssica, i converteix en cançons sensuals i màgiques com ‘Autonomia per principiants’, la peça que la va donar a conèixer fa uns mesos. Ara s’ha matriculat al conservatori del Liceu, si bé no aspira a convertir-se en una virtuosa. «Tan sols voldria disposar de més recursos per trobar les harmonies adequades», explica la trobadora d’uns vint anys, que aquest divendres ha publicat un bonic primer àlbum de tons ocres titulat ‘Fins a maig no revisc’.

Cançons de distància curta, cobertes per un halo de melancolia i que apel·len a l’estat mental propi de la primavera, vivificant però propens al canvi imprevist. Metàfora de la seva mateixa singladura en la música, que «les coses se succeeixen d’una manera molt ràpida», reflexiona. En molt poc temps, Maria Jaume ha passat d’atrevir-se a mostrar les seves cançons als amics a conquerir el concurs Sona 9 (la final va ser al Luz de Gas) i gravar, amb la producció del seu admirat Pau Vallvé, un disc que presentarà al Mercat de Música Viva de Vic el 19 de setembre, en un dels concerts presencials de la mostra.

Cançons sobre «rotllets interns»

Notícies relacionades

BAC, el nou laboratori de l’economia circular

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

Creu que Vallvé «ha pujat de nivell» les seves cançons «sense transformar-les», traient el millor dels seus girs melòdics somiadors, a joc amb textos en què al·ludeix a «coses personals, rotllets interns», riu, sense donar més pistes. No li va, apunta, «explicar les coses tal qual» sinó més aviat deixar que l’oient «pugui interpretar les lletres a la seva manera». I veu aquest primer àlbum com «un experiment».

La seva no és una vocació precoç: només fa tres anys que va començar a musicar textos propis, potser una mica influïda per cantautors pop com Bon Iver, Sufjan Stevens o el plorat Nick Drake. «Ara, fer cançons ja és una espècie de necessitat», aventura. «Les faig per alleujar-me i per gust». Sap que, vista la situació, és una d’afortunada, i no aspira a dominar el món, almenys aquest cap de setmana. «Em conformo amb agradar a la gent que respecto».