La caixa de ressonància

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

Es suposava que avui en la música les coses passen a TikTok, però artistes que no tenen res a veure amb aquesta plataforma continuen omplint estadis, connecten amb el públic jove per un estrany carril subrogat 

Liam Gallagher (izq.), vocalista, y Noel Gallagher (der.), cantante y guitarrista de Oasis, en el concierto inaugural en Cardiff de su esperadísima gira de reunión.

Liam Gallagher (izq.), vocalista, y Noel Gallagher (der.), cantante y guitarrista de Oasis, en el concierto inaugural en Cardiff de su esperadísima gira de reunión. / AFP

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Diuen les cròniques que, divendres a Cardiff, Liam Gallagher va dedicar ‘The masterplan’ als nouvinguts al fenomen: «Aquesta és per a tots els joves d’uns vint anys que mai ens havien vist i que han mantingut la flama». La tornada d’un grup famós després d’una llarga pausa, en el moment just, ni un minut abans, ni un minut després, precipita el “pelotazo” més desitjat del show business. ¿Un pla mestre? Ni tan sols una colla de fanfarrons com Oasis podia donar per fetes les dimensions d’aquest retorn, amb estadis venuts en països com el Brasil, Mèxic o Corea del Sud. 

L’star-system s’ha regenerat d’una manera aparatosa en pocs anys i en paral·lel, la nostàlgia incideix pel flanc oposat. Dualitat estranya: furor per la novetat i fascinació pel que es percep com a mític. Se suposava que ara, en la música, tot, o gairebé, passa per TikTok, però després es reuneix Oasis o, més a prop, El Último de la Fila, grups que estan en un altre món, igual com els seus públics potencials, i venen totes les entrades i més. Amb admiradors de la seva quinta i, cridaner, audiències fresques que ni tan sols havien nascut quan van veure la llum ‘Wonderwall’ (1995) o ‘Insurrección’ (1986), a les quals se suposa embadalides amb Sabrina Carpenter i les coreografies de quinze segons.

Notícies relacionades

Hi ha la nostàlgia tradicional, la de transformar el teu passat en una versió millorada, i ara, una altra que s’obre pas a les franges Y i Z: la malenconia interposada, delegada, per una cosa que no vas viure. Hi ha un forat negre en els mecanismes predictibles, un punt de fuga. Potser la generació nativa digital estableix una necessitat de tocar episodis incontestables, validats pel pas del temps i per l’acumulació de testimonis emocionats en una època anterior, remota. Ni els mateixos fans dels ídols pop actuals poden posar la mà al foc respecte a la durabilitat de fenòmens del moment, tot és explosiu i veloç, i no descartem una intriga per l’antiga civilització anterior a internet, embolicada en misteri. 

Oasis o El Último apareixen als seus ulls com a subjectes potser excèntrics però indiscutibles, fins i tot en el cas (més probable del que sembla) que hagin sabut de la seva existència només deu minuts abans d’abalançar-se sobre el mòbil per mirar d’aconseguir un parell d’entrades. La quitxalla avui pot sentir-se amb dret a tot, també a disfrutar d’una nostàlgia que no li correspon, i d’entregar-se, en fi, al gran esdeveniment, a l’experiència, a l’aquelarre d’emocions. ¿I qui som nosaltres per discutir-s’ho?