ART URBÀ
Rialles àcides als murs
Els murals del grafiter J. Warx s'han convertit en cròniques de l'actualitat que es colen a les xarxes socials i arriben al paper
La nova imatge d'Iglesias és la seva última obra, després d'haver satiritzat abans Fernando Simón, al rei emèrit i a Miguel Bosé.
zentauroepp54769565 valencia warx200904161448 /
En els últims mesos, un jove enginyer químic s’ha convertit inesperadament en un dels cronistes més àcids de l’actualitat. Ho ha fet des de murs amagats a carrerons de València, amb una motxilla carregada d’esprais i un punt sarcàstic. Els murals del grafiter J. Warx volen per les xarxes socials i arriben als mitjans de comunicació i, tot i que reconeix que li agrada, també insisteix que el primer és «fer-se un tip de riure».
«Sense humor no pinto res. En la sàtira és on millor m’ho passo», explica a EL PERIÓDICO.
Però aquest jove d’uns vint anys no amaga que vicia estar en els mòbils de tot el món. «Se’n van fer virals alguns i he descobert com es juga a la xarxes. M’ha fet gràcia i m’he tornat addicte a aquest ‘feedback’, i em pica quan no es fa viral una cosa. Vols tenir repercussió. Em vicia i m’he enganxat a una cosa que sempre he criticat», admet entre enfadat, sorprès i resignat.
No són només les xarxes socials, la seva obra transcendeix per ser transversal. Té la seva pròpia entrada a la Viquipèdia i arriba també, fins i tot, al paper.
De Simón al Rei...
El mural de Fernando Simón ennuegant-se amb una ametlla en plena roda de premsa, a més de portada d’aquest diari, es va colar a quasi totes les capçaleres nacionals. El del rei emèrit es va veure en els grans diaris europeus, primer en la seva versió de ‘Corina Real’ i després ja des d’Abu Dhabi prometent ‘un bizum’ per tornar la ‘pasta’.
El mural de J. Warx que retrata l’atac de tos de Fernando Simón en una roda de premsa /
«Em ve de gust mantenir les rialles i les crítiques mentre faig carrer. M’agrada que la penya es ratlli amb el que estic pintant. Busco interactuar perquè si no faria lletres», reflexiona. En el cas del mural de Joan Carles I, el ‘debat’ generat va acabar amb un membre de la ultradretana Espanya 2000 destrossant a brotxades el mural.
«Quan m’ho van dir, em va picar una mica perquè em molava com havia quedat però així és el carrer i és normal, però després vaig pensar en el màrqueting. Em va semblar una publicitat de l’hòstia», explica divertit. Una altra vegada rialles.
«Em fa gràcia que a mi, que vaig amb rialles a pintar, la gent em critiqui, per la qual cosa faig com si tingués un gran poder darrere. No tinc una càrrega política darrere, puc satiritzar qualsevol cosa. Era tot graciós, pintar el Rei, Pablo Iglesias o Miguel Bosé. No puc no pintar-lo», explica com si fos obvi.
Passant per Iglesias i Bosé
La seva última obra és aquest Pablo Iglesias ajustant-se el nou monyo i demanant «un minut» a Pedro Sánchez. Entre l’emèrit i el vicepresident, una mofa de Bosé, caricaturitzat com al Dr. Nick, el mal metge dels Simpsons per les seves estrambòtiques postures respecte a la Covid-19. Cada un en el seu moment just. «El ‘timing’ és el que et diferencia, no ho pots fer quan no toca», explica.
El procés creatiu té un punt col·lectiu. Aquesta vegada les rialles són en grup. «Parlo amb col·legues d’idees, de rialles, el filtrem i traiem les frases. La de Simón és meva però la de ‘dona’m un minut, Pedro’ no», explica.
Estar enganxat a l’actualitat no li costa i aquests murals li han obert una finestra nova. «M’agrada assabentar-me del que passa i trobar coses de rialles. És el meu dia a dia, m’ho passo bé i em descollono. És un repte perquè també aprenc, ja que no havia fet cares en la meva vida», reconeix.
Grafiter de carrer
Perquè J. Warx ve del carrer, del grafiti més ‘dur’. «Vaig començar el 2008 i vaig estar-hi molt seriosament fins al 2012. Molt carrer, molt il·legal i allà atur i decideixo anar a poc a poc», explica. Fins ara, sempre van ser «lletres, dibuixets i caràcters de sèries» i això no ho ha abandonat. Per això prefereix que no se li vegi la cara.
El mural del rei rmèrit va arribar a alguns dels principals diaris europeus /
«Surto a pintar cada dos dies perquè faig carrer. Mil lletres, mil noms.... De murals, en faig cada dues setmanes», assenyala. I tot i que aquesta nova finestra li obre un nou camí, té clar d’on ve. No només les parets de València, també poden corroborar-ho les de Madrid, Barcelona, Amsterdam o Berlín.
Notícies relacionades«Vinc amb el corrent del grafiti i em moc amb aquesta idea. El grafiti és més revolució, més destrossa. Aquesta adrenalina no te la dona l’‘street art’. Ara estic entre tots dos però no puc deixar de fer l’il·legal. Jo no vull plantilla, el grafiti és esprai a mà alçada. Amb això fes el que vulguis», concedeix.
S’ha pres un any sabàtic de feina per explorar al màxim les seves opcions artístiques i fer un màster. Fa ús dels estalvis, d’alguns encàrrecs a persianes i de la venda de samarretes i similars per costejar-se els pròxims projectes. I ja té clar qui seran els seus pròxims protagonistes i on apareixeran. Primer a Madrid i després a Barcelona.
