Ray Bradbury viu per sempre

L’anècdota, que a Bradbury, incansable conversador, li encantava explicar, és seminal. Perquè mostra l’ADN de la seva literatura, una situació perfectament quotidiana, com pintada per Norman Rockwell, en què aflora un costat inquietant. Perquè situa el prodigi de les històries fantàstiques just en la infància, l’edat en què tots acumulem les obsessions de les quals traurem rèdit en el futur. I també perquè Bradbury va entendre a la perfecció l’ordre de Míster Elèctric. Aquella va ser l’espurna que va incendiar la seva vocació per l’escriptura. Va començar a escriure a partir d’aquell moment.

És impossible que Míster Elèctric entreveiés la profecia que va posar en marxa:  la d’un autor adorat pels lectors (molts van començar a estimar la literatura a partir de les seves lectures) que als 100 anys del seu naixement, que es compleixen aquest dissabte, i vuit de la seva mort, continua fent bona la immortalitat predita. Bradbury viu per sempre. O això esperem els que l’admirem.  

Terreny de la nostàlgia 

Al nen Ray els seus pares el van traslladar a Los Angeles –que ja seria per sempre la seva ciutat– amb 14 anys. I malgrat adaptar-se bé a l’entorn, mai va deixar de recordar amb nostàlgia els anys d’estius ociosos i vagabunderies –una atmosfera que la sèrie ‘Stranger things’ ha fet seva amb molta menys poesia– i un rerefons inquietant que sovint va traslladar a les seves històries, com a ‘El carnaval de las tinieblas’, ‘L’home il·lustrat’ –sí, el primer home tatuat que va contemplar va ser un forçut d’aquella fira– i  sobretot a les bucòliques ‘El vino del estío’ i ‘El verano del adiós’.

I aquí es gesta la gran i fructífera contradicció d’aquest mestre de la ciència-ficció –la veritat és que sempre va rebutjar aquest terme–: un home que pensa en el futur no per imaginar-ho millor, sinó per advertir què havia d’arribar.  Un món terrible i deshumanitzat en comparació amb la vida senzilla d’aquella infància idíl·lica. I no perquè els marcians ens hagin de fer la vida impossible –com clamaven les  teories conspiranoides en plena guerra freda–,  sinó perquè la veritable foscor és dins nostre. Tots podem mostrar una cara brillant però no podem assegurar que no tinguem un bessó fosc.

Aquí caldria explicar una altra anècdota fundacional. Als 16 anys, ja a la gran ciutat, va contemplar horroritzat l’atropellament de tres vianants. Va ser tal el xoc que li va produir que allò va segellar la seva aversió a la tecnologia. Mai es va voler treure el carnet de conduir, li va costar molt superar la seva por de volar i veia en la televisió i els ordinadors l’enemic potencial que podia fer taula rasa amb la cultura dels llibres, que fins al moment havia sustentat el millor de l’home. D’aquí va sorgir el seu primer i més recordat llibre  –juntament amb ‘Cròniques marcianes’ –, ‘Fahrenheit 451’, la temperatura de combustió del paper, dibuix d’una societat totalitària en què els bombers es dediquen a provocar incendis cremant llibres, prohibits per la llei. El que aquest sistema ofereix a l’individu és un món en què la gent s’entreté mirant pantalles digitals de televisió, mentre es comunica amb els seus amics a través de ràdios minúscules introduïdes a les orelles  –que avui no dubtaríem a vincular als AirPots– i la informació es redueix a dades intranscendents i immutables que són consumides sense que això faci pensar els ciutadans. Als bombers de Bradbury els van ensenyar que Benjamin Franklin –creador del primer cos de bombers voluntaris de Filadèlfia– va ser el pioner de la crema de llibres destruint llibres anglesos en l’època de les colònies. ¿O això podria ser un exemple perfecte de postveritat en aquests temps bradburyans? Margaret Atwood, que el va admirar moltíssim, no hauria escrit mai ‘El conte de la serventa’ sense ell. 

Amor als llibres 

El nucli dur de ‘Fahrenheit 451’ –inoblidable l’adaptació de François Truffaut, de la qual l’autor va quedar molt satisfet– no obstant, és pura i simplement l’amor incondicional de Bradbury pels llibres, aquests artefactes que ens han convertit en éssers civilitzats, i la seva por de la desaparició.  «No és necessari cremar els llibres perquè desapareguin, senzillament ho fan si es deixen de llegir», va dir.  

Jove sense recursos, no va poder anar a la universitat i va suplir aquesta falta a base de disciplina lectora a la biblioteca pública de Los Angeles. Mai es va considerar un intel·lectual i desconfiava dels que pontificaven perquè la seva mirada cap al món era genuïna i natura, sentimental si es vol. ‘Fahrenheit’, que va escriure en una màquina que funcionava a base de posar monedes, va ser també l’obra que el va donar a conèixer internacionalment. Tot i que tres anys abans ja havia publicat la que sens dubte és la seva obra cabdal, ‘Cròniques marcianes’, va tenir bastants problemes per trobar un editor que no desconfiés, en ple macartisme (1953), d’aquesta advertència (o constatació) sobre la repressió estatal. Es va haver d’atrevir a editar-lo un milionari ‘outsider’ a qui no li importava escandalitzar com Hugh Heffner, que la va incloure per entregues al ‘Playboy’, fent bo el mantra segons el qual els que compraven la revista ho feien pels textos.  

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

A ‘Cròniques marcianes’, una col·lecció de contes sobre la colonització de Mart que acaba sent una poètica crítica sobre el poder destructor de l’ésser humà, va captar l’atenció de Jorge Luis Borges, que el va admirar des del minut u. L’edició, traduïda al castellà per Paco Porrúa, va ser publicada a l’Argentina molt poc després d’aparèixer als Estats Units.

Bradbury va ser un autor infatigable que no va deixar d’escriure cap dia. Perquè a base d’insistir, deia, acaba sortint una cosa bona. Es va posar al servei de les revistes ‘pulp’, els còmics, el cine –seu és el guió de ‘Moby Dick’ de John Huston– i, sorprenentment, la televisió: va tenir fins i tot una sèrie que adaptava els seus contes i va aportar dues històries a ‘The twilight zone’ (aquí ‘La dimensió desconeguda’) .  Li importava un rave la ciència i sí moltíssim la ficció. També era un home generós, amable, divertit, que disfrutava, que sabia connectar molt bé amb els més joves. Possiblement perquè sempre es va veure a si mateix com un nen gran que coneix l’impacte de les històries quan ens enlluernen per primera vegada. «En cas d’haver viscut a Bagdad fa segles, crec que m’hauria fet una bona clientela explicant contes en veu alta».