El negatiu de 'Las meninas'

Existeix, com tot amant de l’obra de Velázquez sap, una pintura anomenada ‘Las Meninas’ atribuïda al pintor Juan Bautista Martínez del Mazo que forma part de la col·lecció Kingston Lacy. Està exhibida al castell del mateix nom a Dorset (Regne Unit), i durant molt temps va ser considerada una reproducció de l’obra mestra de Velázquez que havia fet el seu gendre. Investigacions recents ho han posat en dubte i han donat la hipòtesi que era un esbós del pintor sevillà, un esborrany de la seva obra mestra. Ara, un estudi portat a terme per l’arquitecte i investigador Miguel Usandizaga, professor de l’Escola d’Arquitectura del Vallès de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), demostra que no és ni una cosa ni l’altra. ‘Las meninas’ de Kingston Lacy, assegura Usandizaga, no són cap altra cosa que «el negatiu pictòric» de l’obra de Velázquez.

És breu la llista de quadros que han generat tanta literatura com Las meninas. L’obra mestra del pintor del Segle d’Or, l’extraordinari retrat de la infanta Margarida d’Àustria i tot el que l’envolta –els seus servents, els reis, el mateix pintor–, ha sigut objecte d’incomptables estudis que han explorat tant la tècnica com la manera en què ha de ser interpretat el seu contingut.

Datada el 1656, la seva transcendència i celebritat van rebre una empenta definitiva quan va ser incorporada a la col·lecció del Museu del Prado el 1819, i els seus molts enigmes han alimentat centenars d’estudis animats per la voluntat de desentranyar les claus de la seva gestació. I tot i així, sembla que l’any 2020 encara hi ha coses per explicar. «És una sort tenir alguna cosa a dir sobre ‘Las meninas’ que no s’hagi dit ja», reconeix l’investigador barceloní.

Aportació arquitectònica

Els estudis sobre Las meninas són més o menys patrimoni dels historiadors de l’art, però Usandizaga es va dir al seu dia que si hi ha una cosa sobre la qual l’arquitectura pot aportar llum «és sobre perspectiva i proporció», i des d’aquest punt de vista es va lliurar a estudiar el famós quadro. La seva conclusió és categòrica i nova, una revisió en tota regla de la tècnica feta servir per Velázquez. Segons l’investigador, el pintor va traçar la perspectiva i les línies generals del quadro mitjançant una càmera fosca tipus cabina que va instal·lar a l’Alcàsser de Madrid. Això va quedar consignat en una superfície petita, però Velázquez després va invertir el funcionament de la càmera i va projectar la imatge resultant a la gran tela del que seria a la fi la seva obra immortal. «Afirmo que Velázquez primer va pintar l’habitació buida en el petit i després en el gran, i després les figures en el gran, i que ‘Las meninas’ està construïda amb una perspectiva de càmera fosca», afirma Usandizaga.

Hi ha teories que apunten que pintors com Caravaggio, Canaletto o Vermeer van fer servir la càmera fosca per pintar alguns dels seus quadros. Usandizaga és autor d’un estudi, Cómo y para qué usaba Vermeer la cámara oscura, on va demostrar que el pintor de Delft va utilitzar aquesta tècnica en obres com ‘La lliçó de música’. 

Tant per a Vermeer com per a Velázquez, l’investigador ha aplicat la tècnica de la desconstrucció perspectiva, que és bàsicament el procediment invers al de la construcció geomètrica de la perspectiva; el seu nom ho indica. «Et permet saber on és el punt de vista o com era l’espai on s’havia construït aquesta perspectiva», diu Usandizaga. El professor de l’ETSAV –també investigador del grup d’Anàlisis Crítiques de la Modernitat: Arquitectura i ciutat, de la UPC– no és el primer que aplica la desconstrucció perspectiva sobre ‘Las meninas’, però sí el primer que ho fa amb la tecnologia moderna.

Superposar dues obres

«El professor d’història de l’art John Moffit va fer l’última desconstrucció perspectiva de ‘Las meninas’, però amb llapis i paper, com es feia abans», diu Usandizaga. «L’avantatge amb l’ordinador és que aconsegueixes una precisió absoluta perquè no dibuixa, sinó que calcula». Moffit va suggerir en el seu moment que Velázquez podia haver utilitzat una càmera fosca, però no tipus cabina sinó tipus capsa, cosa que Usandizaga descarta per qüestions de mida. «Una càmera així només serveix per pintar en format petit», diu. L’arquitecte va fer servir tècniques de dibuix assistit per ordinador, cosa que en anglès es coneix com Computer Aid Design (CAD).

Un dels moments fonamentals del procés va tenir lloc quan va superposar a l’ordinador els dos quadros, el del Prado i el de Kingston Lacy. Las meninas de Velázquez i les atribuïdes al seu gendre. «De sobte veus alguna cosa. Una cosa en què no t’havies fixat. Penses: ‘Això es veu aquí i no a l’altre’. Una línia en el petit que surt en el gran». Es tractava d’una línia vertical rematada a la part inferior dreta del quadro, entre les cames de Nicolasito Pertusato. «És un punt importantíssim per desconstruir la perspectiva de ‘Las meninas’», diu. «D’entrada, significava que el petit no era una còpia del gran».

Perspectives idèntiques

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

La superposició de les obres revelava no només aquella diferència, sinó que la perspectiva del petit s’havia copiat en el gran. «Hi ha un mateix error de perspectiva al travesser horitzontal de les dues obres», diu Usandizaga. «Una còpia de la perspectiva d’aquesta precisió no es podia fer a simple vista, només amb una càmera fosca», diu. Recapitulant: Velázquez va traçar la perspectiva i les línies generals de ‘Las meninas’ en una superfície petita amb l’ajuda de la càmera fosca. Després va projectar el resultat sobre la tela definitiva i va calcar la perspectiva de la projecció. «I després es va posar a fer el difícil, que és pintar». Al cap i a la fi, construir una perspectiva és només una tècnica». Usandizaga creu que Velázquez va encarregar al seu gendre pintar les figures en el quadro petit per poder vendre’l.

L’investigador barceloní no creu que Velázquez hagi utilitzat la càmera fosca en altres obres, i diu que probablement la va fer servir per a ‘Las meninas’ a causa del lloc especial que ocuparia a l’Alcàsser, en una sala on funcionava gairebé com un mirall. L’investigador no es fa il·lusions respecte a la recepció del seu treball entre el món dels historiadors de l’art, ja que diu que «els estudis nous i de desconeguts generen escepticisme»; però també sap que costa temps acceptar el que és nou.