Gustavo Adolfo Tarí, dissenyador: "El vestit de Melody ha guanyat Eurovisió"

Més de 160 milions d’espectadors van veure ahir una de les seves creacions: el (doble) vestit amb què Melody va defensar Espanya en la final d’Eurovisió. Gustavo Adolfo Tarí (Torre del Pla, Alacant, 1977), dissenyador de vestuari per a espectacles i per desfilar en catifes vermelles, és un artesà de la confecció amb pedreria i miralls tallats a làser. En els seus tallers, situats al Poble-sec i a l’Hospitalet de Llobregat, realitza fantasies per a clientes com Shakira, Rosalía, Nathy Peluso, Aitana i Bad Gyal.

Ha vestit mites contemporanis. ¿Quines peces pujaria al podi?

Els dos vestits que va utilitzar Shakira en el tour El Dorado. Els vaig fer dobles: un d’ells està exposat al Grammy Museum de Los Angeles i l’altre el tinc jo. També un que va portar Rosalía al videoclip de Tu de aquí no sales, i el vestit d’Amaia a Operación Triunfo que es va fer famós perquè li punxava. L’endemà totes les revistes parlaven d’aquell vestit.

¿La decepció va venir amb Lady Gaga?

Decepció no, però va tenir un vestit meu durant tres mesos a casa seva i me’l va tornar. És una mica estrany. Si passa tant temps, te’l compren i ja està.

¿Són molt dives, les dives?

La veritat és que, com més famosa és l’estrella, menys ego té. Shakira té molta qualitat humana i una ment que sempre va més enllà. Tenim una connexió especial. Vaig estar amb ella i amb el seu estilista, Nico [Bruno], en la preparació del tour de Las mujeres ya no lloran a Mèxic i Miami, en els Grammy de Los Angeles i en l’inici de gira, entre Rio de Janeiro i Buenos Aires.

¿Diu que no a alguna?

La setmana passada em van trucar per vestir Karol G. a Nova York i vaig haver de dir-los que no.

¿Què tal amb Melody?

Molt bé. És una dona molt treballadora. Es va emprovar el vestit les vegades que va caldre i em va demanar que anés a Basilea per als últims retocs. Per al negre vaig utilitzar dues peces de 50 metres d’organdí, amb volants tallats un a un, i per al body platejat calculo que vaig fer servir més de 15.000 vidres.

¿Ha fet una ullada a les peces dels rivals?

En aquesta edició no hi ha hagut cap vestuari al·lucinant. El de Melody ha guanyat Eurovisió. Ha sigut el més complicat de tota la història del festival per com d’elaborat que era i per la dificultat tècnica que suposa passar del negre al platejat.

¿L’obra d’un boig?

Durant la confecció, més d’una vegada me’n vaig acabar anant al llit a les 4 de la matinada. Sol passar una cosa màgica: em poso en mode concentració i faig servir tota la meva energia.

Va començar fent òpera i teatre, però s’ha quedat amb les celebritats.

Em fascina el procés: tenir una idea, portar-la a terme i veure-la a l’escenari. I alhora m’agrada mantenir-me en l’ombra. Prefereixo el reconeixement a l’artesà que no pas la imatge del dissenyador.

¿Aquell nen de Torre del Pla es va imaginar mai fins on arribaria?

¡Ni de conya! ¡Impossible! Vinc d’una família molt humil –el meu pare era camioner i la meva mare, modista– i vaig créixer en un poble que a finals dels 70 no veia bé l’homosexualitat o que un nen cosís. Fins que no me’n vaig anar, als 18 anys, vaig patir molt bullying. Però sempre ho vaig tenir clar. De petit tallava llaunes de refresc i feia unes plaques que podien recordar les de Paco Rabanne. Crec que sempre he fet el mateix.

Precoç, vostè.

Però els començaments no van ser fàcils. Als 17 anys vaig patir un important accident de cotxe que em va desfigurar el costat esquerre. Més de 400 punts. La meitat de la cara plena de cicatrius.

La cosa va ser greu.

Després d’un any sencer deprimit al llit, vaig veure que no em moria i vaig decidir que estudiaria moda. Després d’uns mesos a l’escola d’alta costura Virma d’Alacant, vaig arribar a Barcelona sense diners. A les nits treballava en una gasolinera de Sant Adrià del Besòs i a la tarda estudiava a la Barcelona Escola Internacional de la Moda.

I a Barcelona es va quedar. ¿Mai va voler ampliar horitzons?

He treballat en els estudis Cinecittà per a una pel·lícula de Disney, a Berlín per a uns premis, diverses vegades a Londres... però com Barcelona no hi ha res. El clima és formidable, els estudis són a prop i, si em falta una tela a les 12 de la nit, puc trucar a algú perquè m’obri la botiga.

Notícies relacionades

Milers de persones surten al carrer per la Nit dels Museus

‘Die My Love’, la traumàtica maternitat de Jennifer Lawrence

¿Sempre treballa sol?

¿Qui et pot ajudar en un treball tan elaborat? Ja he treballat amb equips multitudinaris i he tingut un taller el triple de gran, però al final agafes qualsevol encàrrec per poder pagar tota la gent. Jo faig artesania, i això és el que seguiré fent.