Ferran Palau, pausa dins de la pausa a les Nits del Primavera

Ferran Palau va culminar el concert amb aquesta cançó nova, nascuda en confinament, anomenada ‘Cel clar’, en la qual es confessa perdut i ofegat per la calma, i sospira per l’empara última de l’amor. La seva música és, al seu torn, la bossa de quietud dins de la quietud, un doble fons en la nostra nova realitat que aquest dijous, a l’amfiteatre del Fòrum, ens va brindar un lloc bonic on viure i esperar que amaini la tempesta invisible.

L’últim cicle de discos d’aquest membre d’Anímic representa, recordem-ho, una alta baula de la nostra escena pop, i allà va estar l’entrega més recent, ‘Kevin’ (2019), amb les seves nou cançons recorregudes una a una, en pulcra successió, en l’estrena de les Nits del Primavera (dins de les Nits del Fòrum). Sessió que va comptar amb una còmplice d’altura en Anna Andreu, amb un tast de l’àlbum ‘Els mals costums’ en la seva diàfana nuesa: guitarra elèctrica impressionista, bateria (la seva única còmplice, Marina Arrufat) i la seva veu esvelta realçant aquestes cançons fetes de metàfores naturalistes, com en ‘El part’, ‘La riuada’ o ‘Torrent sanguini’.

Música flotant

Notícies relacionades

Consum investiga possibles irregularitats en la venda d’entrades per als concerts de Bad Bunny a Espanya

Eduardo Mendoza, pícar de novel·la i «proveïdor de felicitat», premi Princesa d’Astúries de les lletres 2025

Amb la torbació existencial d’‘Estrany’, bastant oportuna («ei, soc al bell mig d’una tempesta / desorientat entre elements»), es va obrir pas Ferran Palau a cop de blues còsmic en càmera lenta, camí de la dolça hipnosi de ‘Kevin’ i ‘Univers’, entre projeccions de núvols de cotó que bé podrien ser de sucre. Música flotant, pausa mental dins d’aquesta pausa del món, teixida sense una nota de més per experts cirurgians: les guitarres, teclats i baixos de Jordi Matas i Dani Comas, i la bateria de Joan Pons (El Petit de Cal Eril).

S’hi va sumar una convidada inesperada, Núria Graham, que va cantar íntegrament ‘Flor espinada’, amb la prescriptiva fermesa metafísica. Va ser el pòrtic d’assoliments pretèrits com ‘Serà un abisme’, un ‘Cavall blanc’ de contorns màgics a l’estil de Laurie Anderson i aquell ‘Cel clar’ amb el qual Palau ens va venir a dir que és a l’interior del nostre cap on trobarem l’atmosfera més espaiosa.