CULTURA DE QUARANTENA

15 salvavides culturals que recordarem de l'era del confinament

Ja en ple avenç de la desescalada, recordem alguns miracles musicals, cinematogràfics, televisius, teatrals o artístics que, per 'streaming', ens han fet la vida més fàcil en aquests dies estranys

Mick Jagger, Keith Richards, Ronnie Wood and Charlie Watts of ’’The Rolling Stones’’ perform during the ’’One World: Together at Home’’ event, a special broadcast of music, comedy and personal stories celebrating those around the world on the frontlines of the coronavirus disease (COVID-19) pandemic led by the World Health Organization (WHO) and the nonprofit group Global Citizen in this screenshot taken from a video on April 18, 2020. Global Citizen/Handout via REUTERS  NO RESALES. NO ARCHIVES. THIS IMAGE HAS BEEN SUPPLIED BY A THIRD PARTY.     TPX IMAGES OF THE DAY

Mick Jagger, Keith Richards, Ronnie Wood and Charlie Watts of ’’The Rolling Stones’’ perform during the ’’One World: Together at Home’’ event, a special broadcast of music, comedy and personal stories celebrating those around the world on the frontlines of the coronavirus disease (COVID-19) pandemic led by the World Health Organization (WHO) and the nonprofit group Global Citizen in this screenshot taken from a video on April 18, 2020. Global Citizen/Handout via REUTERS NO RESALES. NO ARCHIVES. THIS IMAGE HAS BEEN SUPPLIED BY A THIRD PARTY. TPX IMAGES OF THE DAY / GLOBAL CITIZEN (VIA REUTERS)

8
Es llegeix en minuts

Quan, en el futur, mirem enrere per recordar aquests mesos de confinament, segurament ens assaltaran moltes imatges de confusió i embotiment, però potser també tornarem a veure les imatges que ens van salvar, a escoltar les cançons que ens van parlar, o a jugar al joc que ens va fer somiar amb una illa pròpia. Una vegada més, la cultura ens ha fet una mica més lliures, tot i que la consumíssim tancats a casa, bàsicament a través de l’‘streaming’, una opció cada vegada més assentada com a prioritària i que no s’esvairà ni de bon tros amb la nova normalitat. Ara que la desescalada avança a pas ferm, és bon moment de recordar 15 clàssics ‘online’ d’aquests dies estranys de quarantena. 

La sèrie ‘Devs’ (5 de març)

Va començar a veure’s el 5 de març, una mica més d’una setmana abans del primer estat d’alarma, però va ser durant el confinament quan es va convertir en petit fenomen sorpresa gràcies al boca-orella. Tots necessitàvem menys realitat i més ciència-ficció aquells dies, i el mestre del gènere Alex Garland ens ho va donar fet: ‘Devs’ era una combinació irresistible de conceptes llunyans i emocions pròximes, una immersió només aparentment freda a les goles de la pèrdua. A través de la cosmologia del multivers, Garland ens feia valorar tot el que teníem, una cosa que podíem oblidar en aquestes circumstàncies. 


El ‘Hamlet’ del #LliurealSofà (14 de març)

El Lliure va ser dels primers teatres catalans a posar-se les piles i oferir programació ‘online’ a través del seu canal de Youtube. #LliurealSofà va despertar el màxim interès amb el seu primer títol, l’aclamada producció de ‘Hamlet’ protagonitzada per Pol López, que va esgotar localitats al seu dia. Tot i que la qualitat de la filmació deixava a desitjar –res a veure amb les del Nathional Theater de Londres– va aconseguir 10.649 visualitzacions, i va ser la més vista, per sobre de ‘Dues dones que ballen’ (9.913), ‘L’ànec salvatge’ (8.079) i ‘El temps que estiguem junts’ (7.096), els altres ‘hits’ del Lliure durant la pandèmia.  


La sèrie ‘The mandalorian’ (20 de març)

Això ja era pura evasió, una cosa també molt necessària. I a més ideal era per veure en família. Poc importava si eres un nen o un adult, volies traspassar la pantalla per abraçar Baby Yoda. Però ‘The mandalorian’ no és només el festival de monades d’una criatura adorable, sinó un ‘western’ espacial realment potent, amb elegants ‘set piece’ d’acció i dos últims episodis que, units, donen peu a la millor pel·lícula de ‘La guerra de les galàxies’ des de ‘Rogue One’. El seu creador, Jon Favreau, ha sabut tornar la il·lusió entorn d’un univers que començava a estar sobreexplotat sense una inspiració especial. ¡I quina música de Ludwig Göransson! 


El videojoc ‘Animal crossing: New horizons’ (20 de març)

El mateix dia, 20 de març, van arribar al nostre país ‘The mandalorian’ i aquest joc salvador per a Nintendo Switch i Nintendo Switch Lite. Llavors, sobretot amb coses així a mà, semblava que el confinament seria bufar i fer ampolles. Després vam veure que no, que no seria ni fàcil ni curt, però les jornades de personalització de la nostra illa deserta van fer el tancament una mica més suportable. A més, si altres amics tenien el joc, podies fer les maletes virtualment i anar a visitar altres paradisos. 


El megaconcert ‘One World: Together at home’ (17 d’abril)

Aquest especial musical organitzat per Global Citizen i comissariat per Lady Gaga només va merèixer aplaudiments: pels molts diners que va recaptar per a l’OMS (l’endemà, el 18 d’abril, es van anunciar compromisos per valor de gairebé 117 milions d’euros), sobretot, però també pels moments d’entreteniment que ens va oferir durant vuit hores. Charlie Watts, de The Rolling Stones, va tocar la bateria sense bateria. Elton John va cantar ‘I’m till tanding’ en lloc d’‘I’m still standing’. Eddie Vedder ens va ensenyar el seu harmònium del segle XIX. Per tot això i molt més, gràcies, Gaga. 


El docusèrie ‘El último baile (19 d’abril)

Com que no hi havia retransmissions esportives (almenys fins a l’arrencada de la Bundesliga), el docusèrie sobre els Chicago Bulls de Jordan (i Pippen i Rodman i els altres) es va convertir en Tot l’Esport. Tampoc el deixarem com si fos un funcional placebo, no. Estem parlant d’un nombrós metratge inèdit, filmat en cine, d’alguns dels millors atletes de la història, combinat amb entrevistes actuals que podien ser descàrregues de dinamita. Passaran a la història les imatges de Jordan mirant un iPad i reaccionant a les perles d’altres sobre ell. Història esportiva, i història de la tele, sense més ni més.  


Les ‘performances’ ‘Artists in quarantine’ (23 d’abril)

Inspirada en l’acció de l’artista croata Sanja Ivekovic que, el 1979, durant una visita del mariscal Tito a Zagreb, va dur a terme una ‘performance’ al balcó de casa que incloïa llegir, prendre whisky i simular que es masturbava, la confederació de museus L’Internacionale (que engloba institucions com el Macba o el Reina Sofia) va convidar 16 artistes a reflexionar sobre la pandèmia i l’expressió artística des de l’espai domèstic. Entre el 21 d’abril i el 7 de maig, els artistes van compartir les seves contribucions a través d’Instagram.


El Sant Jordi estrany i confinat (23 d’abril)

Les imatges de la Rambla de Barcelona desèrtica, sense gent ni parades de llibres i roses, posaven la pell de gallina. Eren la visió del buit de la fi del món. La pandèmia, sí, va rebentar l’habitual brillantor colorista de la diada, que va haver de saltar del carrer a internet. Però editors, llibreters i autors van posar-hi el coll a Instagram, Twitter, Youtube o  Facebook per mantenir-se en contacte amb els lectors a través d’animosos xats i converses virtuals. Més enllà de l’inevitable abatiment, la flama de Sant Jordi va continuar viva aquell 23 d’abril estrany i confinat. 


La gala lírica ‘Met At-Home’ (25 d’abril)

L’escenari novaiorquès va reunir en una gala emesa per la web del coliseu i que recaptava fons per al mateix teatre alguns dels millors i més mediàtics intèrprets del panorama líric internacional. En rigorós directe, i realitzant una proesa tècnica admirable, van participar des de cases repartides per mig món, amb connexions des d’Amèrica, Europa i Àsia, estrelles de la magnitud de Kaufmann, Alagna, Terfel, Fleming o la mateixa Netrebko, entre més de 40. Després de l’‘streaming’, el vídeo va estar penjat 24 hores a la web del Met i va sobrepassar el milió de visites.  


El BNE, el Dia Internacional de la Dansa (29 d’abril)

El Ballet Nacional d’Espanya sorprenia els aficionats al ballet de tot el món el frustrat Dia Internacional de la Dansa amb un vídeo realitzat amb els membres de la companyia confinats a casa seva. Sobre una gairebé irreconeixible ‘Astúries (Llegenda)’ de la ‘Suite espanyola’ d’Albéniz, versionada per la coreana Youn Sun Nah, mig centenar de ballarins –incloent-hi el seu director, Rubén Olmo– donen vida en successius solos a una coreografia energètica, plena de passió i amb encís, en què la modernitat es dona la mà amb la tradició. 


L’edició ‘online’ del D’A (30 d’abril)

El beneït 20 de març sortia la notícia: el D’A Film Festival de Barcelona desafiava la pandèmia i se celebraria en les dates previstes (del 30 d’abril al 10 de maig), només que a Filmin. Es va mantenir un 70% de la programació prevista i el públic no només barceloní, sinó també de la resta de l’estat, va poder disfrutar d’obres de Herzog, Desplechin, (Kiyoshi) Kurosawa, Hausner o un nom bastant nou que caldrà tenir en compte, l’islandès Hlynur Pálmason, guanyador del certamen amb ‘Un blanco, blanco día’. També vam poder continuar comprovant l’estat de salut de l ‘altre cine espanyol’. Ningú D(on)’A més. 


La pel·lícula ‘Bacurau’ (14 de maig)

Hauria d’haver-se estrenat als cines, però la pandèmia la va portar a l’‘streaming’. Els últims anys han proliferat les pel·lícules brasileres que reinterpreten el gènere fantàstic i de terror. Bacurau n’és una. Dirigida per Kleber Mendonça Filho i Juliano Darnelles, sembla en alguns moments un relat de la caça de l’home per l’home; en d’altres s’acosta a John Carpenter; juga la carta del realisme màgic igual que l’aventura lisèrgica, i és alhora un ‘western’ distòpic i una crítica furibunda al Brasil de Bolsonaro. 


El disc de Charli XCX (15 de maig)

Tots hem intentat treure la nostra part creativa durant el confinament. Uns han rematat esforçats bodegons. D’altres han escrit diaris de confinament que ningú voldrà llegir. Després hi ha una de les grans artistes del pop modern, Charli XCX, capaç de fer un àlbum ple de ‘hits’ en temps rècord. ‘How i’m feeling now’, llançat el 15 de maig, és el millor ‘souvenir’ d’una era. 


El videoclip d’Owen Pallett (22 de maig)

Durant aquestes setmanes hem intentat, també aguantar el tipus, no plorar massa, pel bé de la nostra gent i de tothom. Però el 22 de maig va arribar el músic de pop neoclàssic Owen Pallett i va descarregar sobre nosaltres, sense previ avís, el vídeo d’‘A bloody morning’, una espècie de poema visual sobre la quarantena. Amb la peça de Vincente René-Lortie i Brittney Canda només es pot plorar desesperadament.


La pel·lícula ‘Dragged across concrete’ (29 de maig)

Notícies relacionades

Ideològicament conservador, però cinematogràficament pletòric. Així podríem descriure, a grans trets, S. Craig Zahler, el tercer film del qual, interpretat per Mel Gibson i Vince Vaugh, és una pel·lícula policíaca expeditiu, amb estil, tensa i violenta, una sèrie B molt personal en sintonia amb el cine de Quentin Tarantino. Ironia, bons diàlegs, situacions límit i càmera a l’altura dels personatges en un film del 2018 recuperat per l’‘streaming’ que ningú havia estrenat en sales.


Selecció i textos, per Juan Manuel Freire, Julián García, Marta Cervera, Quim Casas, Pablo Meléndez-Haddad i Mauricio Bernal.