Dennis Rodman: excentricitat extrema per aconseguir l'amor de la gent

¿Què va ser el que va convertir Dennis Rodman en una de les figures més fascinants de la història de l’esport i en el millor rebotejador de l’NBA? ¿Què el va impulsar a erigir-se en irreverent icona d’estil, i en referent per a la comunitat LGTBI malgrat no exercir com un dels seus membres? ¿Què va provocar el seu comportament sovint erràtic, les seves diverses agressions físiques a periodistes i àrbitres, les seves successives estades en centres de rehabilitació? ¿Què el va portar a deixar-se sabotejar repetidament pels seus pitjors impulsos? En el documental ‘Rodman: para lo bueno y para lo malo’, ell mateix deixa clar que les respostes a totes aquestes preguntes en realitat són una de sola: «Tot ho he fet per l’amor de la gent».

La pel·lícula, que aquest divendres s’estrena comercialment a Espanya a través de la plataforma Movistar Plus, porta a terme un complet repàs de la vida del seu protagonista, des dels seus premiats anys en la millor lliga de bàsquet del món –va guanyar dos anells de campió a les files dels Detroit Pistons i tres en les dels Chicago Bulls– fins a la seva improbable amistat amb Kim Jong-un, passant per la seva relació amb Madonna, els seus divorcis de diverses dones, les seves nits de mambo i la desfilada que va celebrar a la Cinquena Avinguda de Nova York, vestit de núvia davant de milers de fans. El mateix Rodman s’encarrega d’explicar-ho tot en una llarga entrevista que vehicula la narració, en què exhibeix una barreja de confusió i penediment, i així mateix el metratge combina abundant material amb opinions de familiars, exentrenadors i vells companys d’equip. La vida de l’astre ha sigut tan atrafegada que el documental no necessita fer ostentacions creatives per resultar absorbent. 

Víctima d’assetjament

La infància de Rodman, se’ns explica des del principi, és un factor determinant per entendre tot el que va arribar després. Patològicament introvertit, Dennis va créixer en un dels barris més pobres de Dallas, marcat per una mare excessivament exigent, un pare absent i l’assetjament de què era víctima a l’escola. Els seus coquetejos amb el crim –el van enxampar robant uns rellotges– i la indigència haurien segellat el seu destí si no hagués estat perquè en només un any, amb 19 acabats de fer, va créixer els 30 centímetres que necessitava per garantir-se un futur al bàsquet. 

Els seus anys a la plantilla dels Pistons li van proporcionar els seus primers triomfs, però també, arribat el moment, el van sumir en la depressió. Increïblement immadur per a la seva edat, Rodman no va saber digerir que aquell equip en què se sentia com en família en realitat era un negoci, i quan va descobrir que l’entrenador Chuck Daly deixava la plantilla va decidir disparar-se un tret al cap dins del seu cotxe. «No estava mirant de cridar l’atenció», recorda a la pel·lícula. «Em sentia abandonat, i volia acabar amb tot». Si no ho va aconseguir és perquè aquella nit de 1993 va decidir escoltar un parell de cançons de Pearl Jam abans de prémer el gallet, i es va quedar adormit.    

Visibilitat gai

Aquella crisi va donar lloc a una inexplicable reinvenció. El nen tímid es va omplir el cos de tatuatges i la cara de pírcings i es va tenyir el cabell de ros platí, i després de rosa, i de verd i fins i tot a pics. Va començar a sortir amb la reina del pop, i només uns dies després va declarar que havien tallat a causa de la seva negativa a deixar-la embarassada. Es va fer assidu als bars d’ambient i va agafar el gust a vestir-se com una ‘drag queen’. «Jo vaig donar visibilitat a la comunitat gai en el món de l’esport», assegura en e documental. «Ningú m’ha valorat mai per això, tot i que m’és igual».

Al llarg del metratge, l’atmosfera carnavalesca de la qual s’envolta Rodman suggereix que ho feia tot per diversió, però el cert és que al seu rostre es dibuixa un gest permanent d’extenuació i dolor. Sorprenentment, els excessos d’alcohol, drogues i hedonisme no van repercutir en el seu joc. «Jo era al seu costat a la pista i veia com ho donava tot, però també sabia l’estil de vida que portava, i per això pensava que no arribaria a complir els 40», recorda en una escena Michael Jordan, company de Rodman als Bulls. Isaiah Thomas, que va ser el seu capità i bon amic als Pistons, es posa a plorar davant la càmera mentre explica que «la vida que portava no li donava l’amor incondicional que ell buscava. Dennis en realitat estava buscant socors, i no hi havia ningú al seu costat per ajudar-lo».

Mal pare

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Que ningú esperi de la pel·lícula més profunditat psicològica que aquesta. El seu protagonista en cap moment deixa de ser un enigma ni per a l’espectador ni probablement per a si mateix, algú ansiós per expressar la seva pròpia individualitat però incapaç d’entendre-la. Només sembla obrir el seu cor realment al parlar dels seus fills i de com els va abandonar igual que el seu progenitor l’havia abandonat a ell. «De vegades m’enganyo i em dic que soc un bon pare, però després em sento i començo a donar-me cops de puny, perquè no faig més que mentir-me».

‘Para lo bueno y para lo malo’ culmina amb el que probablement sigui l’episodi més sorprenent fins ara d’una vida plena de sorpreses: la relació de Rodman amb el líder nord-coreà Kim Jong-un, a qui va visitar diverses vegades a principis d’aquesta dècada. Pel que sembla, la primera va tenir lloc perquè l’agent de l’exjugador no coneixia la diferència entre Corea del Nord i Corea del Sud. Però el més estrany de l’assumpte no és això, ni que, pel que sembla, Rodman estigués borratxo durant algunes de les entrevistes amb el dictador, ni tan sols que es consideri responsable dels recents acostaments diplomàtics entre Wasghington i Pyongyang. El més sorprenent és que, una vegada sobri, continua referint-se a Jong-un com «el meu amic per sempre». Potser, després de tot, ha aconseguit finalment l’amor que tant anhelava.