Detroit, ciutat de nois dolents: dels Stooges als Pistons

És cert que, al llarg de la seva carrera a l’NBA, Dennis Rodman va jugar en cinc clubs; i que és durant la seva estada en el tercer, els Bulls de Chicago, que va assolir la fama mundial pròpia de ‘superstar’. Però per als fans, els d’ell i els de l’edat d’or del bàsquet nord-americà, ‘el Cuc’ –aquest va ser el seu sobrenom des de petit– sempre serà un dels Pistons de Detroit i, en concret, un dels que van assolir la glòria guanyant dues vegades consecutives el campionat, el 89 i el 90, mentre s’erigien en un dels equips més estimats i també dels més odiats de la història de l’esport.

Liderats pel gran Isaiah Thomas, ells disfrutaven del menyspreu aliè, i l’utilitzaven com a gasolina. Eren els Bad Boys, els nois dolents; bruts, grollers, disposats a pressionar i agitar i colpejar més que cap altre equip mai abans, defensant amb disciplina militar i prioritzant el conjunt a les individualitats. I aquesta actitud personificava l’esperit de Detroit, la Ciutat del Motor, un entorn proletari, ferotge i dur com l’acer que, no és casual, al seu dia havia sigut bressol del rock més salvatge.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Al cap i a la fi, el que van provocar els Pistons a les pistes a finals dels 80 no és gaire diferent del que MC5 i els Stooges d’Iggy Pop havien provocat sobre els escenaris a finals dels 60: un xut d’adrenalina al cor de la cultura popular, i una autèntica revolució. Els Bad Boys van acabar amb el domini que, davant de l’admiració general, els Lakers i els Celtics feia anys que imposant a l’NBA; MC5 i The Stooges van expulsar de la ciutat el so setinat de Motown Records i la van convertir en l’últim bastió contra l’avenç de la psicodèlia i el rock progressiu. Aquells Pistons i aquelles dues bandes es van convertir en sinònim de perill per a l’‘establishment’ i, tot i que ni els uns ni els altres van durar gaire –The Stooges van tornar la passada dècada, sí, però no era el mateix–, la seva influència va ser immensa, en el bàsquet dels 90 i en tot el rock posterior.

Les similituds van més enllà. A l’escoltar el primer disc de MC5, ‘Kick Out the Jams’ (1969), resulta fàcil comparar els ferotges atacs dels seus dos guitarristes, Fred Sonic Smith i Wayne Kramer, amb les evolucions dels Bad Boys sobre la pista i, en concret per exemple, amb les brutals defenses cos a cos de Rick Mahorn i Bill Laimbeer; si el so dels Stooges porta a la ment un martell pneumàtic en funcionament, el mateix es pot dir dels atacs amb pilota orquestrats per Thomas i Joe Dumars, plens d’electricitat i sense floritures. I revisant vídeos de Rodman en acció, i comprovant com es retorçava a la pista just igual que Iggy en escena –és a dir, com un gos rabiós que acaba d’empassar-se una serp viva–, queda clar que ‘el Cuc’ bé podria haver sigut una Iguana.