Capital cultural, estigma, precarització: ¿Per què alguns polítics menteixen en els currículums?

«No és tan important el fet de no tenir un títol determinat, sinó una qüestió fonamental en tota gestió de crisis, que és no mentir», adverteix el politòleg David Sabater, consultor d’Assumptes Públics a Atrevia. La ciutadania, diu, entén que els seus representants públics tinguin una preparació inespecífica per al càrrec que ocupen, o fins i tot que no la tinguin, «però no poden entendre que se’ls menteixi». Com a mostra, la dana: «No es qüestiona tant l’actuació del Consell, sinó les versions canviants del que el president va fer o va deixar de fer aquell dia».

Assessors dedicats «al menyscapte del rival»

David Sabater, que a la feina ha tingut tota mena de clients, creu que es podria aprendre de la gestió de crisis reputacionals en les empreses. «Però en política s’aprofita que la dinàmica de mitjans és canviant, que cada dia hi ha una notícia que tapa l’anterior», lamenta. I sí que és cert que el recorregut de les notícies a les portades és curt, però el càstig, adverteix, s’acaba notant a les urnes. Per evitar que això passi, creu que no és tan important que els representants públics hagin estudiat matèries relacionades amb els càrrecs que ocupen, sinó que sàpiguen prendre decisions i envoltar-se dels millors».

I no són els millors aquells que responen al perfil d’assessor que «no fa aportacions de caràcter tècnic o legislatiu sinó de menyscapte del rival». Admet que és una tendència la incorporació d’aquest tipus de professionals, sobretot de les Ciències Polítiques o la Comunicació, als partits o institucions, on es dediquen a la «campanya bruta», a buscar en una dinàmica de «destrucció mútua» informació sobre el rival. Però aquests escenaris disparen un «efecte bumerang» que, a la llarga, perjudica els partits, als quals sumeix en un «clima de desafecció». «Les formacions han aconseguit aprofitar-se d’una dinàmica de mitjans diferent, de la desmediatització i desjerarquització, per la qual cosa ja no necessiten els mitjans de comunicació tradicionals per transmetre les seves idees als ciutadans», explica. Per al que és bo i per al dolent perquè, en aquest clima de sospita, les fonts i referents comunicatius «trontollen».

Capital cultural i estigma

Benno Herzog, que és catedràtic de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, creu que el falsejament dels currículums respon a la necessitat de «legitimació» del poder, entre altres coses. «Avui ja no val heretar el lloc de treball, ni és tan important el carisma, sinó la capacitat de gestió, que s’entén que es demostra amb currículum», destaca. Els títols formatius són, doncs, «capital cultural o educatiu institucionalitzat». Com que és difícil provar de què és capaç una persona, els títols semblen demostrar aquestes capacitats objectivament. Però no només això, sinó que són símbols, el que en Sociologia es diu «mitjans de comunicació simbòlicament abreujats». És a dir, un C2 en anglès no és només un títol d’idiomes, sinó que simbolitza que la persona que el té sabrà espavilar-se a l’estranger o en relació amb persones procedents d’altres països, per exemple.

Però, ¿quines capacitats necessita un –bon– polític? Com que la resposta no és clara i ha donat lloc a un debat que ha durat segles, caiem, assenyala Herzog, en la «transferència de capacitats». «Aquí pensem que qui és bo acadèmicament, també és un bon polític, de la mateixa manera que als Estats Units creuen que qui és un bon empresari serà un bon gestor públic», explica. Una cosa tan absurda com pensar, diu, que un bon perruquer serà també un bon dentista. Però reconeix que la formació superior es va convertir, en els 70 i els 80, en un motiu de distinció de classe: tenien títols els que havien pujat a l’«ascensor social». En els últims temps, afegeix el sociòleg, no tenir-los és «un estigma».

Precarització i «joguines trencades»

Els de Núñez i Àngel no són casos en buit sinó que «tenen a veure amb la mateixa trajectòria d’Espanya». Així ho creu la sociòloga i politòloga Aida Vizcaíno,professora al departament de Sociologia de la Universitat de València. Una Espanya «sobrequalificada», fruit, diu, de l’«accelerada» en l’accés als estudis superiors durant el ‘desarrollismo’ i la primera transició, quan tenir una llicenciatura es va convertir en l’«estàndard». Però, més enllà de noms propis, Vizcaíno alerta de dos fenòmens. El primer (i en relació amb Ángel): que els accessos a l’Administració en el procés de construcció de les diputacions i les autonomies «deixen moltíssim a desitjar en data del 2025». El segon: que ningú està proposant ni abordant mesures de regeneració democràtica o de renovació per allunyar l’ombra de la corrupció. «Al contrari, els organismes de control s’han desmantellat amb l’arribada del Consell de dreta i extrema dreta», adverteix.

Potser el concepte «precarietat» no és el primer que es relaciona amb la política, però la politòloga crida a anar més enllà de les aparences. Els càrrecs polítics funcionen, explica, de manera diferent de la resta de feines. El seu funcionament té a veure amb «lleialtats, amb el compromís polític, amb la voluntarietat, a fer favors i amb una elevadíssima intensitat». No hi ha regles escrites ni queda clar què farà els polítics ascendir o, almenys, mantenir-se en els seus llocs, de manera que molts, sobretot en llocs de nivell baix o mitjà, supleixen aquesta incertesa amb hores de treball i entrega. Una intensitat, indica, per la qual «es va relegant el procés formatiu, que potser es va començar però que ara no hi ha temps ni energia per acabar». «En aquest context de precarització, les dinàmiques informals són les que solen prevaldre, i això dona lloc a moltíssimes trajectòries truncades i joguines trencades de sobte», assegura.

Les xarxes, difusores de notícies falses i sospita

Notícies relacionades

Illa reforça la relació amb la Xina i torna a Catalunya amb una nova inversió de Chery

El Govern es debat sobre portar a votació els Pressupostos

El consultor de comunicació política i institucional a La Base, Álex Comes, no és optimista. «Vivim en un moment polític on es premia més la foscor que la brillantor». El que implica aquest clima, denuncia, és «continuar empenyent cap al més profund d’un cràter la nostra societat i el nostre sistema democràtic». I assenyala la responsabilitat de les xarxes com a «propulsores o difusores de notícies falses, de rumors, de ‘fake news’ i de sospita».

«Aquest missatge que tots són iguals caldria veure qui beneficia, caldria veure si hi ha algun partit en el qual cap polític ha falsejat o maquillat el seu currículum, perquè crec que no se salva ningú», apunta. Per això, li sembla una «estupidesa supina» mentir en una cosa tan fàcil de comprovar com la formació. «Amb l’accés a la informació que tenim avui dia és fàcil mostrar la veritat», conclou.